Recopilen l'obra de Josep Jou, el fotògraf torero

Va ser “el fill de la carbonera” abans de prendre l'alternativa i convertir-se en l'intrèpid Joselito Chico, que, pel que sembla, va torejar a Girona i Figueres i arribaria a sortir triomfal de la mateixa Monumental de Barcelona, proesa que ningú no devia apreciar-li prou, perquè al cap de poc abandonava els toros, entrava de funcionari a l'Ajuntament i, per fer-se unes pessetes de més, obria l'any 1920 una galeria fotogràfica al terrat de la Casa Boué. Pel seu estudi, passarien a retratar-se centenars de gironins fins al 1944, en què va tancar definitivament el negoci i es va concentrar en les feines administratives de l'Ajuntament i a continuar freqüentant la plaça de braus i els combats de boxa els dies de festa grossa. La brevetat de la seva dedicació professional a l'ofici, poc més de vint anys, ha afavorit el llarg desconeixement del llegat fotogràfic de Josep Jou i Parés (Girona, 1892-1968), que ara recupera el Centre de Recerca i Difusió de la Imatge (CRDI) en el desè volum de la col·lecció “Girona Fotògrafs”, que l'Ajuntament, en col·laboració amb Rigau Editors, acaba de dedicar-li.

El llibre, que es presentarà dijous vinent a la Sala Miquel Diumé de l'Ajuntament (19.30 h), parteix del fons de 1.417 fotografies, la majoria negatius, que els hereus de l'autor van donar a la ciutat l'any 1997 i que representen una petita part dels milers d'originals que Josep Jou va arribar a produir, molts dels quals es van perdre o malmetre amb els trasllats de domicili, la guerra i els catastròfics aiguats dels seixanta. Un dels treballs més peculiars i del qual no ha quedat cap rastre és una sèrie de retrats de gent anònima que havia mort en plena via pública, que va fer per encàrrec de l'Ajuntament i presumiblement per facilitar la posterior identificació dels cadàvers. Les pèrdues no treuen valor al material que s'ha conservat, un viatge esplèndid a la Girona anterior a la Guerra Civil abordat amb una proximitat inusual en aquesta mena d'estampes urbanes, més inclinades en general a la vista panoràmica i monumental. Josep Jou, per contra, planta la càmera enmig del formiguer ciutadà, tallant sovint el pas i tot als vianants, com en una imatge del pont de Pedra de 1926, on el pont acaba sent de fet inapreciable, interessat com està el fotògraf a submergir-se en la bullícia de cotxes, tendals, passejants i rètols publicitaris de la llet condensada El Niño o l'Anís del Tigre contra el fons de les primeres cases de la Rambla. El 1931 el fotògraf es barrejaria també entre els espectadors que feien cua a l'entrada del teatre Albéniz, on s'anuncia El desfile del amor de Maurice Chevalier. Hi ha llocs irrecognoscibles, com el Bar Núria primitiu, un senzill taulell amb terrassa en una plaça que ja ombrejaven, però, els mateixos arbres d'avui, o de l'accés a la vall de sant Daniel, amb la muntanya tota pelada. En canvi, n'hi ha d'altres que s'han preservat quasi intactes per un pacte entranyable amb el temps: la Rambla, si no fos per la nota anòmala de l'antic quiosc, les escales de la Catedral, la pujada de Sant Feliu o el conjunt medieval de Sant Domènec.

Algunes imatges documenten fets singulars i històrics, com la nevada de 1926, o la construcció del pont de les Peixateries (1923), de la central elèctrica de Pedret (1930), o de les casernes Àlvarez de Castro a principis dels quaranta. Un dels conjunts més destacables és, però, el dels retrats, a vegades amb un interessant esperit teatral, com el que li serveix per recrear un ambient d'oficina amb uns tipus d'una calculada laboriositat (1922). Entendreix, també, l'atenció que confereix al petit grum que apareix en una altra escena de despatx singularitzant-lo després a l'estudi, o el descobriment, entre els seus nombrosos retrats, de l'artista Assumpció Cid, creadora d'unes buscadíssimes nines de feltre de mida natural.