Cultura

el repunt

Elogi i elegia a Pere Anguera

Carta oberta a l'insigne reusenc, company d'inquietuds i de viatges ferroviaris

Estimat Pere: de fa un temps, pel desert corre la brama que no et saps treure el pijama. Dispensa la broma, massa fàcil, evocant el conegut vers de Pere Quart, dedicat a la girafa. Amics comuns em diuen: «Està fotut», i d'altres amics, també comuns, apunten un raig d'esperança: «Continua treballant i sembla que se n'està sortint.»

Què més voldríem, tants que t'estimem, tants que valorem la feinada sobrehumana que has arribat a fer a penes amb 55 anys de vida! En què quedem? A qui haig de fer cas? Als primers amics comuns, als segons? Per què no ens ho expliques tu mateix, com si es tractés d'algun dels cronicons biogràfics d'algun malferit liberal o carlista? I és que, company de viatges ferroviaris Barcelona-Vilanova-Reus, hauríem de continuar parlant de moltes coses, tal com volia Miguel Hernández amb el seu amic de l'ànima Ramon Sijé: «Que tenemos que hablar de muchas cosas, compañero del alma, compañero

Ah, Pere! Una certa nostàlgia envaeix segurament les nostres biografies ja una mica navegades, després d'haver-ne vist tantes d'altres al nostre voltant i d'haver-ne revisitat, en els llibres, tantes més. Però si t'escric públicament, endut una mica per aquesta nostàlgia, l'esperança en la continuïtat de la vida i d'aquesta feinada sobrehumana, històrica, cultural i cívica que has portat a terme, em manté per creure que no s'estroncarà tot d'una.

Tu ets reusenc, i jo vilanoví, i entre aquestes dues viles, tan importants al segle XIX que has estudiat tant, van teixir-se innombrables intercanvis econòmics, polítics, culturals i afectius, entre els quals, a principis dels anys setanta d'un segle després, els que van fer-nos conèixer dalt del tren, quan –des de Barcelona on estudiàvem- tornàvem als nostres caus respectius. M'ho vas recordar fa una vintena d'anys, quan, entre la «llibrada» que ofegava materialment les parets de casa teva, vaig venir-te a veure, justament per veure de quina pasta humana i intel·lectual estaves fet, per veure també la quantitat de material escrit i publicat que sortia de la teva factoria mental i, en definitiva, per comprovar com no podien passar trenta dies (a tot estirar seixanta) sense que els teus paisans sabessin d'una nova i oportuna novetat bibliogràfica teva. I no parlem ja dels articles, on no hi havia setmana que no en publiquessis dos o tres.

Articles i llibres, conferències públiques i conspiracions subterrànies, escrits d'urgència i de solemnitat, mítings i pamflets, classes ordinàries i magistrals, diàlegs als cafès i solituds de cigarrets, eterns tombs de ravals pel teu Reus popular i il·lustrat, homenatges als que ja no hi eren (Recasens i la tropa catalanista i socialista) i als que continuen (Amorós, Amigó...); en fi, Pere, quantes coses no hauràs fet, entre tants llocs, des del Centre de Lectura, que fa uns mesos et va honorar com calia? Allí vaig contemplar, en fotografia, la teva imatge actual, després de molts anys sense veure't, sense saber res de les teves últimes afliccions, insensat de mi. Amb aquests mots, també d'urgència, no sense una íntima solemnitat, la que dóna la vida intensament sentida, vull fer-te saber, en nom meu i segur de tants, el desig de continuïtat del teu sentir, del teu fer, del teu pensar, en definitiva, del teu ésser, amb aquesta pregona veu tan característica que et surt d'entre les dents, amb aquesta metxa de cabells que et cau sobre el front i amb aquest rostre talment com si fos esculpit pel maellà Pau Gargallo, el qual, per cert, havia viscut (i per desgràcia hi morí) a Reus.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.