Forta rialla cínica

Entenen el teatre com un espai postdramàtic, hi ha una voluntat d'expressar una idea per sobre de la trama i, sobretot, dels personatges. Per això, la implicació dels actors és absoluta. Un exemple? Només van seleccionar del càsting uns actors que haguessin patit de prop el suïcidi per a una representació. Ricci/Forte són una parella de dramaturgs i directors que busquen la provocació des d'unes estampes que són desoladores i també còmiques. D'un cinisme molt negre, que no es compadeix del tema de què es tracta. Segons Lluís Pasqual, és la companyia emergent italiana amb més projecció internacional. Per això, s'ha programat dijous i divendres al Lliure Macadamia Nut Brittle (una peça del 2004) i Still life, programada per ahir i avui.

Stefano Ricci aclaria en la presentació a la premsa de fa uns dies que el repte de la companyia és establir un diàleg amb els espectadors. És en la conversa posterior entre els espectadors que s'ha de constatar que el seu teatre persegueix més un valor ètic que d'entreteniment. Certament, la contundència i visceralitat de l'escena busca l'impacte. Parteixen d'actors professionals teatrals (de fet, qui els va promocionar va ser el contrastat actor de teatre i cinema Luca Ronconi), tot i que es mouen en una frontera entre el performer, la dansa, i la interpretació del text. Es persegueix que tot sigui nou. Per això, a Macadamia... per exemple, hi ha un monòleg a quatre veus que se'l van cedint, segons imposa una capriciosa alarma. Al costat de l'imaginari visual hi ha una torrentera de paraules que es diuen a molta velocitat procurant generar la sensació d'escopir el text sense una intenció psicològica, com si la vida s'escolés massa de pressa.

El seu univers és pop perquè es construeix a partir d'un imaginari quotidià, com poden ser les sèries de televisió o els cantants més mediàtics. A Macadamia... es pretén mostrar una joventut incapaç de prendre una decisió, sempre dúctil als plaers més primaris, que, com el gelat, s'adapta al recipient on és entaforat. L'embrió de Still life és un cas de bullying homòfob que va comportar el suïcidi de la víctima.

La violència escènica remet a universos com els d'Angélica Liddel o Rodrigo García, tot i que el seu text no és tan implacable. Pel que fa a l'estètica, coincideix amb l'univers d'El Conde de Torrefiel tot i que aquesta companyia, com Castellucci hi integrin instants de postal preciosa davant del devastat escenari, necessari per reconciliar-se amb la vida més senzilla.