Art
Postals subversives
L'artista Oriol Vilanova desplega la seva col·lecció a les parets de la Fundació Antoni Tàpies: prop de 30.000 targetes postal comprades en encants
Vilanova ens dona una lliçó: l'emoció està en les coses que no es poden acabar
Hi ha qui pot pensar que les targetes postal són un sistema obsolet de comunicar-se. El telèfon mòbil ha substituït aquesta variant del correu postal que al llarg de moltíssimes dècades ha servit per fer més curtes les distàncies, per recordar els estimats o per mostrar les delícies dels viatges exòtics o les vacances a la costa o al poble de la família. Pobles dels quals només quedava notícia gràcies a les postals.
Tanmateix, la postal com a concepte segueix existint. I potser més que mai. Passa el mateix amb la premsa. Hi ha crisi en el paper. Però el periodisme segueix molt viu. La postal virtual són les autofotos o les felicitacions d'aniversari i nadalenques que circulen en els grups de WhatsApp.
A més, en el sentit convencional, la postal ha estat un fenomen col·leccionista, sovint biogràfic, cosa que permet establir una seqüència dels nostres viatges, els nostres amors i les nostres relacions. O senzillament per l'obsessió de compilar-ne: monuments, vistes marítimes, castells.
L'artista Oriol Vilanova (Manresa, 1980) ha dut aquesta dèria a límits gairebé malaltissos. De fet, molt abans que creador visual, era col·leccionista de postals. En té 34.000. Fa quinze anys que rastreja encants d'arreu a la recerca de peces que el sedueixin (mai les compra a pes, sempre es fixa en una postal concreta). Cada diumenge se submergeix en aquest submon d'objectes que la societat ha descartat però que aquí troben una última oportunitat per tornar a ser considerats. A Vilanova el fascina sobretot el ritual del regateig, per molt raquític que sigui, i de fet si el venedor no teatralitza prou bé la negociació, deixa d'interessar-li la seva oferta de postals.
L'obra d'art d'Oriol Vilanova és la seva col·lecció de postals. I el seu museu ideal, el seu propi domicili de Brussel·les (hi viu des de fa quatre anys).
Aquest gest creatiu deu molt a Marcel Broodthaers, precisament belga. Als anys seixanta, Broodthaers, que abans que res era poeta, va crear un museu fictici a casa seva per desafiar el sistema, fart de les martingales de les institucions artístiques per servir al poder i de la degeneració de l'obra d'art en una mercaderia d'especulació. Broodthaers va plantar cara a la banalitat de l'statu quo amb objectes banals: closques d'ou i de musclos que va dotar de categoria artística. També tenia postals penjades a les seves parets.
El sentir creatiu de Vilanova ha trobat un encaix perfecte en el programa de la Fundació Antoni Tàpies, que amb l'arribada de Carles Guerra a la seva direcció vol furgar en el món de les imatges com a espai de lluita política, social i cultural. L'artista manresà ha desplegat dins l'edifici modernista la pràctica totalitat dels seus fons de postals: 27.000. Les dues plantes principals del centre han quedat folrades de dalt a baix de targetes, totes col·locades en posició vertical, encara que la seva orientació natural sigui horitzontal. “És impossible veure-les totes, i de fet no veure'n cap és el de menys. El que importa és la visió de conjunt, l'ambient que creen juntes. L'acumulació anul·la el clixé, perquè les imatges es dilueixen en la massa”, precisa Vilanova. Tot està més ben ordenat del que a primer cop d'ull ens pensem: les postals, de tots els temps i països, estan agrupades per temes (arcs de triomf, banderes suïsses, carreteres, postes de sol, zoològics...) o per colors.
En una paret s'hi han ajuntat les postals “inclassificables”, és a dir, les que encara no tenen una família prou nombrosa per tenir sèrie pròpia o que són tan rares que pul·lularan eternament en solitud. Aquest és l'estímul i al mateix temps el desassossec que persegueix l'artista: no podrà completar mai la col·lecció. Sempre en voldrà més. Més postals en desús, “l'spam de l'era analògica, deixalles de la societat de l'espectacle”, exclama Guerra. Però aquesta és la lliçó artística: l'emoció està en les coses que no es poden acabar.
La instal·lació es diu Diumenge (oberta al públic fins al 28 de maig). Perquè l'obra d'art de Vilanova es gesta aquest dia, “el més improductiu de la setmana”, remarca Guerra, i en mercats de segona mà, espais marginals de les ciutats, lluny d'aquest monstre cada cop més absurd que és el mercat de l'art. “Se'm pot relacionar amb alguns artistes, però jo sobretot em sento a prop dels col·leccionistes del mercat de Sant Antoni”, rebla l'artista.