Cultura

En Canu, tenaç alguerès

La Institució de les Lletres Catalanes homenatja el poeta de l'Alguer Antoni Canu, de 80 anys, en plena capacitat poètica i mantenint la defensa de la llengua materna dels seus veïns

Antoni Canu és un poeta de pedra picada perquè treballa el vers perquè soni fresc fins a l'extenuació. I també perquè defensa el català a l'Alguer com si fos la seva llengua materna. Va aprendre el català, perquè era la llengua amb què es jugava als carrers de l'Alguer, quan ell va arribar a aquest vila, a l'edat de 10 anys.

Divendres una vuitantena de persones van omplir la sala Sagarra de l'Ateneu Barcelonès. La Institució de les Lletres Catalanes (ILC), amb el Departament de Vicepresidència de la Generalitat, va voler homenatjar aquest poeta, als 80 anys, en plena capacitat poètica. Canu convida que els seus versos, com si fossin una cançó popular, circulin lliures pels carrers de l'Alguer («no vull els meus versos tancats en un calaix»). Aquest desig generós contrastava amb els cadenats que guarden tot tipus de llibres als prestatges de la quarta planta de l'edifici del carrer Canuda de Barcelona. Des d'una sala amb sostre baix es cantava l'horitzó infinit i romàntic de l'Alguer. Joan-Elies Adell, el presentant de la Generalitat a l'Alguer va encoratjar el poeta. Adell, un valencià amb casa a Barcelona i feina a l'Alguer, agraeix l'hospitalitat dels veïns de l'Alguer: «Ser valencià ajuda a entendre què és ser català però ser un català diferent», dels principatins o catalunyesos, declarava.

Tercer llibre

El poeta de l'Alguer fa poc que ha tret un altre llibre. El seu itinerari poètic encara té etapes per recórrer. Des de fa 50 anys, quan tot just l'Alguer i Catalunya van recuperar els llaços medievals, el català va perdent presència per l'Alguer vell. Hi tenen a veure, molt probablement, les recomanacions de professors, durant dècades, de deixar la llengua materna i enfortir la italiana. Canu és un dels que s'hi van negar. Els seus fills són la darrera generació que han après el català a casa. La decisió del poeta encara és més encoratjadora quan va decidir, el 1995, treure el seu primer recull de poesia. Va insistir en el català. La posició de Canu, un refugiat al punt més oriental dels Països Catalans, amplia els horitzons de la literatura catalana, perquè troba nous referents, sovint enfortint relacions amb les altres cultures de l'illa de Sardenya. Canu segueix en forma. Escriu i treballa cada cop que els veïns li demanen que li arregli una rentadora. Li tenen confiança. Parla i respira com els seus pares. Incombustible, tenaç i poeta.

Una vila de blat, verd i bugada

Els versos d'Antoni Canu, en la vetllada, es van poder sentir recitats pels seus còmplices Franca Masu i Claudio Gabriel Sanna (a més d'un epíleg a càrrec del mateix poeta). Il·lustren la vila de l'Alguer on l'autor intueix unes imatges, uns sentiments traslladables a tot el món. Per Canu, a l'Alguer hi ha un sol reconfortant que incita a penjar «els llençols frescos de bugada» a l'aire lliure. Encara se sembra el blat, tot i que es vagin arraconant els «arats rovellats». El paisatge és verd i, durant la pasqua florida, amb l'olor del ciri pasqual, es congrega la remor monòtona de les oracions. L'Alguer, mig caigut, manté la seva veu «que és la llengua dels pares». Canu no és cap poeta localista, tot i que des de la talaia de la maduresa albira, tossut, el seu univers caracteritzant-lo amb el paisatge estimat de l'Alguer.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.