Cultura

ENRIC JUSTE

«Ferrater és una persona que fa el que li ve de gust quan vol»

Nascut el 1976 a Vilassar de Mar (Maresme) i llicenciat en comunicació audiovisual per la UAB, ha treballat en programes televisius de llibres, al costat d'Emili Manzano: al Saló de lectura (a Barcelona TV, del 2001 al 2006), i des del 2007 fins ara a L'hora del lector, al 33
Com neix el documental?
–«La idea sorgeix el 1999, quan m'arriba Les dones i els dies, el dia del meu aniversari. La poesia de Ferrater em captiva i a partir de llavors vull saber més sobre el personatge. Després d'entrar en un programa sobre llibres i de tenir una mica d'autonomia a nivell d'equips, puc abocar-m'hi completament.»
–Què persegueix?
–«El documental pretén oferir una imatge global del poeta, que sovint s'ha tergiversat. Volia mostrar el Ferrater intel·lectual, no només el poeta. Volia desmitificar tot allò dit sobre Ferrater, sobretot de la seva vida, i donar la dimensió real del personatge. Durant un temps, i encara ara, se'n parla com si només begués, anés amb dones i se suïcidés, quan dues terceres parts d'aquestes coses les fem tots.»
–Tres elements sobresurten del documental: unes imatges familiars inèdites, la Jill Jarrell (l'única dona amb qui va estar casat Ferrater) i l'Amàlia Ferrater, la germana. Van ser complicades de trobar?
–«La idea del documental també era poder arribar al gran públic. Aquestes tres són les troballes que els ferraterians més puristes no coneixien. A través de Jordi Cornudella, que m'ha ajudat molt en aquest documental i que és un dels marmessors literaris del llegat de Ferrater, vaig arribar a la filmació familiar. El tema de la Jill és bastant atzarós. El dia que vam entrevistar la Carme Balcells ens va dir que aquell dia li havia arribat un correu d'una dona que li suggeria que es tornessin a veure. El correu el signava amb un altre nom, perquè la Jill s'havia casat amb un poeta nord-americà i se l'havia canviat.»
–I l'Amàlia? La vau portar al mas Picarany, la casa de la família Ferrater durant anys...
–«Ella estava encantada que es fes això per al seu germà. I molt il·lusionada per anar al mas Picarany. Fins i tot l'Amàlia descansa allà. El documental està dedicat a ella. En un moment que gravem, ella ens assegura que el dia que es mori li agradaria que les seves cendres reposessin al mas Picarany, perquè és el lloc que la va marcar i que era un element comú de la personalitat dels tres germans. En Cornudella té molta relació amb els fills de l'Amàlia i els va fer saber. Vam posar en contacte els fills de l'Amàlia amb l'actual propietari del Picarany. I actualment les cendres de l'Amàlia descansen al mas. Just al lloc que deia que li agradava molt perquè des d'allà veia sortir el sol moltes vegades. L'Amàlia va tenir un infart vint dies després d'aquesta entrevista.»
–Com es trien els 27 entrevistats?
–«Hi ha gent que he escollit jo i altres persones que ha triat en Cornudella. En Carles Àlvarez i l'Enric Virgili també apunten algun nom. Em refiava molt del criteri d'en Cornudella, perquè és el gran expert en Ferrater i hagués estat burro si no li hagués fet cas. Alguns, perquè no podien o no volien, no hi van entrar. Hem buscat gent a la qual no se l'havia sentit gaire, per tirar pel cantó més humà.»
–De tots els entrevistats, qui l'ha sorprès més?
–«Jo diria que tres dones: la Jill, l'Amàlia i la Isabel Rocha. Una per la seva falta de rancúnia i de retrets i la seva disponibilitat. L'altra, per l'amabilitat, perquè era un encant. I l'altra, perquè és una professora de piano amb un sentit de l'humor brutal i no li fa res parlar de qualsevol cosa, fins i tot del perquè li deien cateta
–El documental enretira falsos mites, però en crea d'altres?
–«Engega el mite de la independència, d'una persona que fa el que li ve de gust quan vol, que no s'encasella en cap moment. Quan ja ha escrit tres llibres de poesia, no cau en l'error de pensar que potser s'ha de convertir en poeta. No intenta convertir allò que està fent en ofici. Actualment això costa de trobar.»
–Avui, quina recepció creu que té Ferrater?
–«A mesura que l'he anat fent, he vist que se'l coneix més del que jo creia. I no tots els ferraterians són gent de 50, 60 o 40 anys; hi ha joves als quals els encanta. M'han vingut a veure nois i noies de 16 i 18 anys i m'han comprat el documental. Hi ha un corrent subterrani de lectors de Ferrater. És dels poetes ben considerats, però no dels més ben tractats.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a