Cultura

EMILI TEIXIDOR

ESCRIPTOR

«Va ser molt terrible i cal recordar-ho»

L'autor torna a la postguerra rural en un poble d'Osona, amb una novel·la coral sobre les penúries quotidianes imposades pel franquisme. «Els convidats» (Columna) dibuixa la invasió i el genocidi cultural del règim, així com l'adoctrinament que va impregnar tots els àmbits socials

Després de Pa negre i Laura Sants, torna a la postguerra. Hi ha una necessitat d'explicar-nos a nosaltres mateixos?
–«Sí, una mica és això. Em deixo portar per impulsos irracionals, però hi ha qüestions que volia acabar d'explicar, racons que quedaven i que no es podien ignorar. Encara queden tantes coses...»
–Com ara?
–«Per exemple, no es podia viatjar ni de Vic a Barcelona sense un salconduit. El feixisme ordinari exercia un control total de la població, amb petits detalls com aquest. Al final em sortiria un diccionari de l'època, però una novel·la és una altra cosa: una història que ha d'emocionar i ha d'agradar.»
–Aquest «feixisme ordinari» és el dia a dia de la postguerra.
–«L'expressió és de Pere Gimferrer. És una història dels petits drames, que al llarg del temps tenen un significat. Malgrat que hi ha anècdotes divertides, són coses de les quals no puc riure, i són vistes a través d'un prisma una mica nostàlgic, evocatiu, tendre...»
–S'hi veu, en el propi paisatge?
–«Sí, però és per economia narrativa. Si vull pintar un poble, i en conec dos o tres, trio el que tinc més fàcil. Jo no dic mai on és, excepte Vic, perquè a l'entorn hi ha molts pobles.»
–Què el va empènyer a escriure Els convidats?
–«Volia complementar escrits anteriors amb una visió més coral. Hi ha moltes bestieses d'aquell temps que no hi són, però una història coral em permetia tractar temes com els presoners que feien treballs forçats, els asils d'orfes o el paper dels poders totalitaris, que inicialment anaven junts, l'Església i el partit únic. Va ser molt terrible, i cal recordar-ho. Els primers anys es deien el primer año triunfal i el segundo año de la victoria. Si no haguessin guanyat els aliats, encara estaríem en els 79 anys de la victòria!»
–En el llibre parla d'una humiliació cultural més enllà de les armes.
–«Sí, exacte, perquè aquestes organitzacions es basaven sobretot en la cultura. Als mestres, se'ls exigia molt més que als metges, per exemple. No podies exercir certes professions sense una acta d'adhesió al règim. Depuraven els professors fins a l'extrem, perquè eren una via d'entrada a la nova doctrina. Amb aquest tema eren molt curosos, i la mostra és que hi va haver censura fins a l'últim moment, amb una voluntat d'adoctrinament molt forta.»
–És difícil desprendre's de la pròpia experiència en el relat?
–«Sí, però he parlat amb gent que m'ha explicat coses, i jo he agafat el que em servia. No es tractava de fer un catàleg de desgràcies, sinó una visió panoràmica al més àmplia possible de l'angoixa i del que va representar aquell temps. També volia fer una reflexió sobre coses que no han canviat tant, com l'adoctrinament polític, per exemple: l'esperit totalitari intern dels partits continua, i és perillós perquè no renten la roba a casa. Les idees totalitàries són dolentes, perquè omplen el cap de les persones que no tenen idees; per això en el llibre hi ha el personatge d'un capellà que estima molt Bach: i és menys fanàtic, perquè ja té Bach, i no li poden omplir tant el cap. Els falangistes tenien un lema que deia las armas y las letras...»
–Precisament, cita llibres salvats de ser cremats, com El roig i el negre, de Stendhal...
–«Sí, perquè hi havia una depuració de les biblioteques, i si llegies certs autors, quedaves excomunicat, tot i que la gent no en feia cas. Recordo haver trobat un llibre d'abans de la guerra, Dies verges, una cosa molt innocent, i el van acabar cremant. Totes les persones amb un cert poder tenien interioritzat aquest totalitarisme d'extermini de les idees que no eren les correctes.»
–S'ha perdut, aquesta «autoritat dels llibres»?
–«No. Jo sóc optimista en aquest aspecte. Hi ha un pas endavant molt important, que és la llei que obliga a l'escolarització gratuïta fins als 16 anys. A més, totes les poblacions mitjanes tenen una biblioteca: això és molt important. La literatura serveix per emocionar-se, per divertir-se. Hi pot haver una segona lectura històrica, simbòlica, per entendre qui són els convidats, però la primera lectura ha de ser ingènua, sense prejudicis.»
–Retrata l'època, la vida rural...
–«Sí, i el terror... Als pobles es vivia millor, en el sentit que no es passava gana, però la vigilància era més estricta: se sabia fins i tot qui anava a missa. A les ciutats grans aquest control quedava més diluït.»
–Però també hi havia catalans que van fer fàcil l'entrada d'aquests «convidats».
–«És clar. Si hi ha convidats, és perquè hi ha un amo de la família, algú que convida. Per tant, hi havia feixistes catalans, evidentment, i aquests van facilitar les coses. I ho dic sense cap tipus d'odi. Hi havia gent bona i dolenta.»
–El terme convidats sona molt irònic.
–«[Riu] En algun moment se'ls diu ‘visitants', també... Un d'aquests convidats opina sobre el nou país, i diu que són gasius i no es rebel·len. Però és que els que es van quedar estaven resignats, sotmesos i controlats; tots els altres es van exiliar. I penso que val la pena que quedin testimonis i records.»
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.