Cultura

MARIA DE LA PAU JANER

ESCRIPTORA

“La paraula no ha perdut el seu poder”

CARTES QUE SEMPRE HE ESPERAT
Autora:
Maria de la Pau Janer
Editorial:
Planeta
Pàgines:
391
Preu:
21,50 euros

Després de guanyar el premi Planeta amb Passions romanes, l'escriptora mallorquina Maria de la Pau Janer (Lola, Ets la meva vida, ets la meva mort) ha tornat literàriament a la seva illa amb la novel·la Cartes que sempre he esperat (Planeta), una història d'amors i desamors, esperes de cartes que semblen que no acaben d'arribar mai i grans secrets que necessiten ser desvelats. Lluís, el protagonista, s'obsessiona amb les cartes perdudes d'una desconeguda, Paula, i a partir d'aquí el drama es dispara.

La novel·la parla sobre l'immens poder que tenen els secrets en les nostres vides.

Sí, és una novel·la sobre els secrets que es guarden, que pots escriure en una carta que es perd i que ningú obrirà i que passa molt de temps i ningú no els sap. De vegades, guardem moments essencials de la nostra vida que no volem compartir. Altres cops són moments molt bells, altres, en canvi, no ens agraden i no volem que surtin. Tenir secrets vol dir haver viscut, que has tingut experiències. Els meus personatges viuen amb molta intensitat. Això vol dir que tenen molts secrets.

Però aquests secrets són una llosa per als personatges i acaben necessitant que surtin a la llum.

El seu present no els va bé fins que s'enfronten a les històries del passat que no han estat capaços d'assumir, ni de desxifrar. Són personatges que fins que no es reconcilien amb els secrets del passat no poden viure el present ni poden imaginar un futur.

Descobrir els secrets s'acaba pagant molt car?

Sempre és més còmode passar de llarg per aquelles històries que ens poden fer mal i no anar a cercar el que diu aquella carta i tirar endavant amb un present fet de clarobscurs. Però de vegades és més apassionant voler saber el perquè de les coses i, de fet, els meus personatges són inquiets, són curiosos. La curiositat ens diferencia dels animals.

Les cartes escrites amb paper i sobre tenen un gran protagonisme en la novel·la. Per què?

Perquè la novel·la és un homenatge en el ritual de la carta, que és un ritual molt perdut: escriure una carta com ho fèiem abans, que després enviàvem, i la figura intermediària del carter. Totes les vicissituds que podia arribar a passar aquell sobre i després la persona que esperava la carta...Vivim en una època en què gairebé no tenim paciència per esperar res. És un homenatge a aquesta capacitat d'esperar.

A partir d'unes cartes, Lluís, el protagonista, s'acaba enamorant d'una dona a qui no coneix.

És el poder de la paraula escrita. Vivim en una societat dominada per la imatge, però penso que la paraula no ha perdut el seu immens poder. Amb la paraula persuadim, convencem, seduïm, narrem.

És cert que la primera idea de la novel·la va sorgir quan va conèixer un funcionari jubilat de Correus de Palma?

Sí, aquesta persona havia treballat al departament de cartes mortes, que és una secció que crec que ja no existeix. Vaig trobar que el nom d'aquesta secció era molt literari. Les cartes perdudes que anaven a parar allà eren cartes condemnades a morir perquè el carter no sabia a qui les havia de portar, ni a qui les havia de tornar. Allà estaven fins que es cremaven, si ningú no les reclamava. En el conte Bartleby, de Herman Melville, el protagonista, justifica la seva bogeria al final perquè havia treballat en una secció de cartes no reclamades.

Alguns dels personatges de la novel·la acaben evolucionant cap a una mena de catarsi, cap a una explosió dels sentiments. Per què ha optat per col·locar-los en aquesta situació extrema?

Sempre escric sobre gent bastant normal, que ens podríem trobar pel carrer i reconèixer, però que dins de l'aparença de normalitat, sovint amaguen grans secrets, grans drames, situacions molt extremes, un món interior turmentat i un passat tremend. Això passa normalment. Són com petits herois de la quotidianitat. No són persones que facin grans proeses, però els passen coses com a tothom, i poden ser coses molt dures. Jo crec que sempre he retratat aspectes molt durs de la realitat.

Després de Passions romanes, la novel·la torna a estar ambientada a Mallorca.

Després de fer una passejada per Roma, em semblava que ara tenia la necessitat de tornar aquí i a la claror més mediterrània de Pollença, que té una llum brutal, raó per la qual hi viuen tants pintors. També he tingut la necessitat de tornar a Llubí, que és el poble de la meva mare, i que és un lloc recurrent en els meus llibres. El carrer que hi apareix és sempre el mateix i la casa, també. Hi apareix també la Palma que m'agrada més, la Palma de places petites i carrers antics.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.