A la indústria musical li queden poques, molt poques, figures amb biografies com la de George Wein, un home que, des del 1958, ha estat rebut a la Casa Blanca per absolutament tots els presidents del govern dels EUA i que, des dels despatxos, o des d'un costat de l'escenari, ha estat essencial per a l'evolució del jazz. Demà al matí oficiarà un acte d'agermanament amb el Festival Internacional de Jazz de Barcelona (que, a la tardor, viurà la seva edició número 42, amb la visita de Sonny Rollins ja confirmada) i, a la nit, demostrarà que, a més d'organitzar concerts de jazz, també hi participa, amb el recital d'un trio amb ell mateix al piano, Jordi Rossy a la bateria i Horacio Fumero al contrabaix. Myself among others, la seva autobiografia, amb una traducció al català o al castellà que reclama certa urgència, es considera des del mateix moment de publicar-se, el 2003, una de les obres capitals de la història del jazz.
–D'on treu, amb 84 anys, l'energia per continuar al capdavant de festivals de jazz com els de Nova York i Newport i, a més, continuar viatjant per tot el món?
–«Tinc dues opcions. Una és morir-me. L'altra, que m'agrada més, és continuar fent el que més m'omple en aquesta vida, que no és altra cosa que organitzar festivals de jazz. Em torna boig la música que hi sona i, sobretot, l'actitud amb què els músics la fan sonar.»
–Demà agermanen el Festival de Jazz de Barcelona amb el de Newport. Per què Barcelona?
–«Hi tinc una llarga relació. Sóc amic del director artístic actual, Joan Anton Cararach, i de qui ho era fa quaranta anys, Alfredo Papo. Amb el Festival de Jazz de Barcelona hem compartit moltes coses importants. Recordo, per exemple, quan quedaven pocs dies perquè Franco es morís i estàvem tots pendents d'una més que probable suspensió de tots els concerts de l'edició d'aquell any. El generalísimo, però, va esperar a morir-se tant bon punt va haver acabat l'últim recital, la qual cosa ens va fer estalviar a tots plegats molts diners. Sempre dèiem que Franco havia fet un gran favor al jazz.»
–Què recorda de quan Miles Davis, el 1967, va deixar plantat el públic del Palau?
–«Ho recordo com si fos ahir. Treballar amb ell, sobretot en aquella època, no era senzill. Creia que cobraria un cop per cadascun dels dos passis, però el contracte no ho especificava així. El següent cop que va tornar a Barcelona estava fet, però, tot un angelet.»
–Duke Ellington era l'altra cara de la moneda?
–«A Duke, aquestes coses, no li importaven. Si un promotor, pel que fos, es negava a pagar-li, ell sempre feia un gran concert. Ellington va ser el primer amb qui em vaig fer amic de debò. Al principi, amb tots aquests músics, jo era el comprador i ells els venedors. Més endavant ja érem amics i, després d'uns quants anys, em tractaven com si fos de la família.»
–Un moment per a la història: quan Bob Dylan es va endollar per primer cop una guitarra elèctrica en el festival de folk de Newport, que vostè havia creat, estava a l'escenari...
–«Pete Seeger, amb qui vaig muntar el festival, i que continua sent un dels meus grans amics, em va preguntar nerviós què podíem fer. Li vaig dir: ‘Pete, les coses són així. No hi podem fer res.' Després d'aquell moment, el folk, el món, no va tornar a ser mai més el mateix.»
–Què el va portar, el 1954, a organitzar un festival de jazz a Newport?
–«De festivals, aleshores, només n'hi havia de música clàssica. La cultura pop, d'altra banda, encara no existia. Tenia, però, un club a Boston i, tant per als músics que hi actuaven com per l públic que venia, vaig intuir que la cosa podria funcionar. Ara, per als músics, els festivals són un gran aparador. Abans, ni a Duke, ni a Dizzy Gillespie se'ls podia considerar estrelles.»
–Quina és la clau per organitzar un bon festival de jazz?
–«La barreja adequada d'olfacte comercial i credibilitat artística.»
