PATTI SMITH
CANTANT
“El rock és la veu de la meva generació”
El rock és ideal per vehicular idees polítiques, energia sexual... per fer la revolució
[El del 1976 a Badalona], més que un concert de rock, va ser una gran celebració col·lectiva
Diu que es troba en el moment més prolífic de la seva vida i, certament, no li calen gaires arguments perquè ens en fem la idea. Acaba de publicar el llibre Just kids (Éramos unos niños, en la traducció al castellà de Lumen), amb el qual compleix la promesa que li va fer al fotògraf Robert Mapplethorpe, mort el 1989, de segellar amb paraules l'amistat que els va unir, per sempre, a partir de l'estiu del convuls 1967. La seva admiració, d'altra banda, per Roberto Bolaño, de qui prepara uns quants projectes que no vol concretar, la portarà a Blanes, on l'escriptor xilè va viure fins l'any de la seva mort, el 2003. Finalment, avui a Sant Feliu de Guíxols, Patti Smith (Chicago, 1946) inaugurarà Art in heaven (una exposició de les seves obres pictòriques i fotogràfiques més importants al Centre d'Art Col·lecció Carmen Thyssen-Bornemisza) i, dins del cap de setmana més intens del Festival de la Porta Ferrada, culminarà una gira que l'ha dut a set altres ciutats de l'Estat, i en la qual, tot aprofitant que no té disc nou per presentar, repassa amb generositat per als seus fans el cançoner que es reparteix en els seus deu discos d'estudi, entre els quals obres cabdals de la dècada dels setanta com Horses, Radio Ethiopia i Easter. Serà la sisena visita de Patti Smith a Catalunya, on ja va protagonitzar, el 1976, un dels recitals de rock celebèrrims de la Transició; una visita, vint anys després, al primer Doctor Music Festival d'Escalarre (on va arribar, en cotxe, ben marejada, acompanyada de Michael Stipe, cantant de REM); un intens concert al Palau de la Música el 2004, ben fixat encara en la retina de tots els que hi van ser; una més que peculiar actuació al Senglar Rock del 2005 i, finalment, una compareixença al Primavera Sound del 2007.
Tinc entès que aprofitarà la seva visita a Sant Feliu per conèixer Blanes, on el seu admirat Roberto Bolaño va viure entre el 1986 i la seva mort, disset anys després.
Sí, visitaré Blanes amb la voluntat d'impregnar-me de l'atmosfera de la vila on va escriure la seva peça mestra [2666] i, també, una part important de la seva obra. Tinc pensats uns quants projectes al voltant seu, tot i que en cap cas relacionats amb el concert. Sí, però, que durant el recital dedico a Bolaño una cançó important. I, recentment, ara que ha fet set anys de la seva mort, he penjat en el meu web (www.pattismith.net) un poema en honor seu.
He fet una ullada al repertori que ha anat tocant en aquesta gira i dubto que hi hagi cap fan que en surti decebut. No té cap mania a repassar discos com Horses (1975) o Easter (1978).
Bé, canviem el repertori una mica cada dia, ja que estem visitant molts llocs on mai no hem estat i, per tant, hem de tocar determinades cançons amb les quals el públic hi pot estar familiaritzat, brindant-los l'oportunitat de cantar-les en veu alta. Pregunto sovint a la gent, també als meus fills, què és el què volen escoltar, i això em fa tenir una idea aproximada de què he de tocar.
Versiona People who died de Jim Carroll, mort l'any passat.
El coneixia des que tenia 21 anys, i vam mantenir l'amistat durant quaranta anys. Va ser una relació entre poetes, ja que ell va ser un dels més importants de la meva generació. Vam fer recitals de poesia plegats i el meu guitarrista, Lenny Kaye [amb Patti Smith des del 1970], va formar part de la seva banda. Ens calia homenatjar-lo.
Quina importància van tenir per a la seva carrera els fets que relata a Just kids?
Bé, no penso en la meva vida en termes com el de carrera. No prenc les decisions des d'aquesta perspectiva, sinó considerant què és el més convenient per a mi en cada moment. Des del 1979 fins al 1994 no vaig tenir cap mena de vida pública, ja que em vaig dedicar a aixecar una família. És una manera d'exemplificar que sempre he fet el que vull. Ara mateix tinc la sensació d'estar en el moment més prolífic de la meva vida. Els meus fills ja són grans, em sento amb una gran energia, també amb una gran seguretat, i això em porta a assumir moltíssima feina.
Sent una persona tan creativa en tantes disciplines diferents, per què va triar el rock i no pas, per exemple, la poesia, les arts plàstiques o la fotografia?
Va ser el rock qui em va triar a mi. Escriure i pintar són activitats molt solitàries, i el rock, en canvi, té una dimensió més pública, i hi ha una part de mi política, humanística, que és ideal per al rock&roll. El rock és col·laborar, et fa estar amb la gent i et permet parlar de coses importants. El rock és la veu de la meva generació, ideal per vehicular idees polítiques, energia sexual... per fer la revolució. Unir rock i poesia dalt l'escenari sempre ha estat per a mi molt natural.
La d'avui serà la seva sisena actuació a Catalunya. M'agradaria parlar, però, de dues. La primera és el seu concert al pavelló del Joventut de Badalona l'any 1976. Va dir que Franco havia mort i que tenia les seves botes...
Et puc dir el dia exacte: 20 d'octubre del 1976. Ho recordo perquè era l'aniversari d'Arthur Rimbaud. Ens va portar un promotor fantàstic, Gay Mercader, que tenia la mateixa edat que jo, així com també una gran energia per fer coses. Es proposava portar el rock a Espanya després de la mort de Franco, la qual cosa era d'una gran valentia. A la gent se la veia entusiasmada, dirigint-se constantment a nosaltres mentre visitàvem tota l'obra de Gaudí. L'equip de so era per fer un concert per a dues mil persones i tinc la sensació que n'hi van acabar venint deu mil. Malgrat el so pèssim veies la gent feliç, optimista i amb unes ganes brutals d'expressar-se. Em va recordar, en certa manera, tota la moguda poètica a l'East Village de Nova York l'any 1967. L'explosió de creativitat va ser molt similar. Allò, més que un concert de rock, va ser una gran celebració col·lectiva.
La segona és un recital al Palau de la Música que molta gent considera especial. Presentava Trampin' i la invasió de l'Iraq era molt recent.
Estava molt enfadada amb l'administració Bush, i m'indignava veure com Amèrica havia embogit envaint l'Iraq i perpetrant totes aquelles injustícies. Tot Europa, Espanya inclosa, sortia al carrer manifestant la seva ràbia, però els americans n'érem incapaços. Estava decebuda amb el meu país, que havia fallat a l'hora d'aturar Bush quan més calia aturar-lo. Aquell concert es va articular segons la necessitat de fer sortir tot allò de mi.
Tota aquella ira es va canalitzar en un concert de rock molt intens. La recordo baixant a platea, mentre la seva banda continuava tocant, per evitar que els encarregats de la seguretat del Palau fessin seure un públic al qual li devia ser impossible mantenir-se assegut.
És tot el que un artista pot fer. És com quan Picasso va crear una obra mestra a partir dels sentiments que li van ocasionar els bombardejos de Gernika. Els artistes no poden canviar les coses per si mateixos, però sí que poden inspirar aquests canvis, o documentar què passa.
Quan, en els seus concerts, canta People have the power (“La gent té el poder”) està fent molt més que interpretar una de les seves cançons més populars...
Sí, per descomptat. El meu marit [Fred Sonic Smith, guitarrista del grup MC5, mort l'any 1994] em va donar aquesta frase: “la gent té el poder”, i plegats vam escriure una cançó que ens servia per recordar a la gent el poder que tenen per canviar el món. El poder que tenen per a fer un boicot. Per a una vaga. Per no comprar el que els ofereixen les grans corporacions, que com els governs, són llestes i, per tant, procuren mantenir-nos dividits. Si la gent, però, es manté unida, es podran fer grans canvis.
Internet enforteix o fa disminuir aquest poder?
Totes dues coses. Ens dóna més poder perquè ens permet enviar informació més ràpidament. Fins ara només podíem mostrar la disconformitat des d'una perspectiva local. Ara ja no. Podem fer que, globalment, en un dia, la gent no compri segons què. O que surti als carrers alhora a protestar contra els polítics. Milions de persones poden fer una mateixa cosa en un sol dia. Pot ser, doncs, una gran demostració de força. D'altra banda, a internet hi ha també molta desinformació, molt mal periodisme, crim. El Twitter, les xarxes socials o qualsevol eina que la gent utilitzi, tenen el poder d'unir d'una manera com mai no havia existit. Però aquest poder també pot ser emprat per dividir-nos.