“Estem tornant a una època semblant a la dels anys 80”

El que és important és arribar a un acord amb els músics. Si vénen amb caixet i coses així, malament rai. La gent no pot pagar tant per l'entrada, i si has de pagar el grup comptant amb el que treguis de la barra, doncs no pots viure. Jo faig un conveni molt simple: tota l'entrada, amb un preu de cinc euros, és per al grup, i el que es faci de barra queda per a mi. La fórmula és molt simple, i així es pot viure perfectament.

Queda La Mirona, però és una altra història. A mi m'agradaria que hi hagués moltes més sales, però les que hi ha o bé no estan preparades o bé han de tancar perquè els veïns es queixen. Però tampoc no els costaria tant adequar-se a la normativa; jo bé que ho vaig fer: insonoritzar una mica el sostre i les parets, canviar les portes, muntar un petit escenari i preparar un camerino en un tros de magatzem, i ja està, tampoc costa tant. El que passa és que la gent no es vol gastar diners en una cosa que veuen com un complement, quan del que es tracta és de donar-hi vida, perquè la música en directe és l'essència de la música. Vaig ser dels primers, i ara sóc dels últims, i en aquests 31 anys he vist obrir i desaparèixer molts locals. No hi ha continuïtat.

De Setmana Santa a Fires de Girona obro cada dia, amb una mitjana de 4 o 5 grups per setmana. A vegades fins i tot fem festivals amb 4 o 5 grups en una nit, però això és una marató. Ara tinc ple de concerts fins al desembre, i ja no n'agafo més perquè si no això seria com el Liceu, que tindria ple fins l'any que ve. Intento aguantar una mica, i fins al novembre no començo a programar per a l'any següent, i en dos mesos ja ho tinc tot ple. L'avantatge és que aquí jo tinc tot l'equip preparat, i ells només han de portar els instruments i ja està. Això va molt bé, per exemple, amb els grups que vénen de fora, de la resta d'Europa o dels Estats Units, que vénen amb la guitarra, l'endollen i ja està. I un altre avantatge que els ofereixo és un petit apartament que tinc a dalt, que faig servir de camerinos i que utilitzen com a habitació. A ells els va bé, perquè vénen, toquen 3 o 4 nits i s'estan aquí de vacances uns dies amb l'allotjament gratuït.

Sempre tracto directament amb els grups, perquè és el músic, el que ve a tocar. Alguna vegada he parlat amb mànagers, però sempre que ho he fet hi ha hagut problemes. Són els que trenquen l'esquema estrictament musical, perquè van a la pela.

Fa una setmana vaig fer el concert 5.555, amb joves que comencen i que feien el primer concert. La gran majoria de bandes que vénen són locals, que comencen, perquè tampoc tenen cap lloc on els donin l'oportunitat d'anar a tocar. Per aquí hi he tingut, quan encara no eren coneguts, Sopa de Cabra, Lax'n'Busto, Glaucs, Los Rápidos abans que fossin El Último de la Fila, Amaral, M-Clan, Atila... Dels grups de rock català, tots tret de Sau. I de fora n'han vingut molts, com ara UB40, Herman Brood, Kim Simmonds –dels Savoy Brown–, els mítics Caravan, California Guitar Trio, Nils Lofgren –el guitarra de Bruce Springsteen–, els baixistes de Scorpions i U2, el teclista de Rod Stewart, Nina Hagen... Són gent que eren per aquí de vacances, i una nit de marxa acabaven tocant al Mariscal. Veien que és l'únic local de per aquí al voltant amb rock'n'roll, i a més amb la possibilitat de tocar en directe, i s'hi animen.

Amb els grups d'aquí! És curiós, perquè portes una gran figura i tindràs un centenar de persones, de gent que en bona part vindria igualment toqui qui toqui. Ens falta molta cultura musical, en aquest país, sobretot de rock antic. A vegades punxes Pink Floyd o els Beatles i et pregunten de qui és aquell tema! La cultura musical hauria de ser una assignatura a les escoles.

Els de per aquí a la vora, sí, tornen a venir, fan jam sessions... A vegades amb altres noms, perquè es troben amb el problema de la discogràfica, que no els deixa tocar amb el seu nom si no és pagant un caixet. Com que són els músics, els que han tingut el tracte amb mi, ja estan interessats a tornar. I a vegades, quan els grups se separen, vénen després aquí amb el títol d'ex, buscant bolos. Per exemple, Sabino Méndez, després de separar-se de Loquillo, va venir i va fer una actuació memorable.

Normalment els agrada més aquest tipus de local, on tens un contacte més directe amb la gent. En els grans escenaris van a fer el seu paper i ja està; en canvi, aquí tenen el calor de la gent, és més autèntic, la gent els dóna la mà, els hi porta discos perquè els firmin...

D'entrada, caldria que la Generalitat hi ajudés una mica, i que els ajuntaments no hi posessin tants entrebancs. A Catalunya es regula tot, sobretot comparat amb altres llocs, on molts locals fan música en directe sense tenir la meitat del que jo he hagut d'adaptar aquí. En 31 anys, he hagut de demanar quatre llicències: vaig començar amb llicència de bar musical, després vaig haver d'obtenir la llicència de sala d'exhibició de pel·lícules de vídeo, i després, de discoteca, perquè aleshores encara permetien fer actuacions. Però llavors van canviar la llei i ho van prohibir, i vaig haver de tornar a canviar-la per la de sales de festa. Cada deu anys toca canviar, i al final tot això és patètic.

Sempre hi ha hagut grups. Però sí que sembla que hàgim tornat a una època semblant als vuitanta, amb molts de grups joves, per exemple a la Bisbal d'Empordà, o a Torroella i l'Estartit mateix. Hi ha un boom de grups nous, però no hi ha gaire creativitat, que només es relaciona a fer versions retocades. És com una cadena, que es torna a repetir, i es fa un estil de música inspirat en els setanta i vuitanta. Hi ha molt més nivell dels músics, però no hi ha creativitat; encara que facin temes propis, repeteixen el so de fa anys. Falta que surti un grup com els Beatles, un trencament que marqui el camí per a tots els grups que surten.

Quan vaig obrir la sala es deia Ciam Ajn, que vol dir “en qualsevol moment” en esperanto. Jo tenia disset anys, i era client de bars, i tocava en un grup punk que es deia Sang Lesbiana, el 1977-78, en plena eclosió dels Clash i Sex Pistols. Teníem ganes de tocar, però no ho podíem fer enlloc, i vaig decidir obrir la sala el 1979, amb 18 anys. En aquella època no hi havia cap problema, obries el bar i la gent venia a tocar, ja des del primer moment. Uns dels primers a venir van ser els Hot Bambú, un trio format per Max Sunyer i un parell de nois més de Cadaqués. Després la gent es va anar assabentant que hi havia un local que feia música en directe, i va anar venint. Tenia molts estrangers, i el bar era com un local pirata, amb cairats, xarxes penjades... Era una història molt hippy, com demostra el nom en esperanto.

Era una gent molt maca. El que representaven era una altra història, i quan venien sortien de nit. Venien carregats de caixes amb llaunes de Budweiser, de manera que vaig ser el primer a l'Estat a servir-ne, perquè els mateixos militars me la portaven i jo les deixava a la nevera. Va ser una època molt divertida, perquè veure negres per aquí era tota una sensació. A més, em portaven els discos que acabaven de sortir dels Estats Units!

La veritat és que al final sí que m'emprenyava. El 1986 van començar a canviar les normes, i em van dir que havia de canviar tot el sostre, i també cansat d'anar sentint això de l'Enciam, vaig agafar i ho vaig canviar tot: vaig rentar la cara al local i li vaig canviar el nom, hi vaig donar un caire country però una mica més modern, i el vaig rebatejar com a Mariscal.

No, va ser abans, del 84 al 86. Venien molts de grups: vaig tenir-hi Obús, gent de Barón Rojo... Va ser una època molt heavy, tothom de negre, amb cadenes... Amb el canvi ja van canviar també les tendències musicals, i va tirar més cap a la new wave, com U2, The Cure, Pretenders... Jo, però, continuava posant els clàssics del rock, com Led Zeppelin i Deep Purple.

Sí, sempre, tot i que ara comença també a punxar el meu fill. Sempre he intentat adaptar-me a l'època, i he posat, per exemple, més música espanyola o el mestissatge i la rumba quan tocava, però sempre barrejant-ho amb el rock. Cronològicament, els primers anys d'obrir va ser sobretot rock simfònic, Pink Floyd, Alan Parsons, Genesis, Yes, King Crimson... Després vam passar al heavy, i després, al new wave, i els 90 ja era una barreja de grunge, música espanyola... I aquesta última dècada es va derivar més cap al pop i l'indie. Vas progressant amb les músiques, però tot i així continuo posant els clàssics, que sempre sonaran: ZZ Top, AC/DC, els Rolling... i molt de rock català. Ara em trobo que els joves que havien vingut al principi tornen a sortir, i també vénen els fills. Es barregen, i per això torno a posar la música d'aquella època.

Tinc unes 50.000 peces, i unes 80 guitarres, discos d'or i de platí, discos que van sortir amb tirades molt limitades, pòsters, productes de marxandatge... Fa temps que vull muntar un museu del rock, en uns terrenys que tinc aquí al costat del bar, i des del 2001 que tinc els permisos, aprovats per tothom i amb els plànols fets, però només faltava el permís de l'Ajuntament. Ho tenia gairebé tot a punt, i em faltava només el permís i els diners, però ara s'ha complicat. El projecte sempre ha quedat aparcat perquè les administracions, sobretot l'Ajuntament, hi ha posat traves.

Des dels 80 gravo gairebé tots els concerts. Al principi ho feia amb casset, i llavors amb una bobina. Quedava una qualitat de so increïble, però no era pràctic. I quan van sortir les primeres càmeres de vídeo portàtils, cap al 82, me'n vaig comprar una i vaig filmar tots els grups. I amb les Handycam de Sony, ja va ser un alleujament, perquè obtenia molt més bon so i era molt més còmode. Ara els continuo gravant tots, i n'agafo el so directe de la sala, perquè així sents l'ambient del concert. Els tinc tots guardats.