"Deixem d'idealitzar-nos, els catalans també som corruptes"

No hi ha papers petits per a Jordi Dauder. Una breu aparició a Si te dicen que caí li va obrir les portes del cinema, i el seu paper de capellà a Camino li ha valgut enguany un Goya i noves oportunitats, als seus 71 anys. A punt d'iniciar una gira amb l'obra de teatre de Lluïsa Cunillé Après moi le déluge, l'actor torna al cinema de la mà de Ramon Térmens, que ja el va dirigir a Joves. Interpreta un empresari català corrupte a Negro Buenos Aires, film estrenat abans-d'ahir, que té Francesc Garrido com a protagonista principal i està rodat en bona part a la capital argentina.

No fa un paper principal a Negro Buenos Aires, però és molt rellevant a la trama.
No hi ha papers petits. I en tot cas, si el paper és breu, l'has de fer com si fossis el protagonista, amb la mateixa intensitat, professionalitat, tendresa i afecte que qualsevol altre, perquè el cinema és un treball col·lectiu. M'agrada més el concepte actor de repartiment que secundari.

La pel·lícula parla de la corrupció a l'Argentina del corralito, a finals del 2001. Però el tema no ens és tan llunyà com podria semblar, vistos els escàndols recents.
Es diu que els catalans no som corruptes. Doncs sí, els catalans som corruptes! Els catalans socialistes, i els de Convergència també. Deixem d'idealitzar-nos a nosaltres mateixos i acceptem amb tota sinceritat que som iguals que els altres en això. És molt interessant el que passa perquè ajuda a trencar l'esquema idealitzat de nosaltres mateixos. Recordo la famosa escena en què Maragall va dir al Parlament: "Vostès tenen un problema que es diu 3%". I s'aixeca el Mas (això no sé si ho podràs posar a l'AVUI) i li diu: "Li exigeixo que retiri ara mateix això que ha dit". No va dir "Quin 3%? No sé de què em parla", sinó que ho retirés. Sabia perfectament de què parlava. És una situació kafkiana, en un raonament de lògica cartesiana això és impensable, podia creure que es tractava d'un descompte en una botiga o qualsevol altra cosa. Tots ho sabien perfectament, tots n'eren còmplices, aquest és el problema. Llavors està bé que aquests còmplices que existeixen a Catalunya surtin també en una pel·lícula. També som així. L'estructura del nostre sistema permet la corrupció. No hi ha control de tot això.

Li ha sortit la vena anarquista.
Anarcotrotskista! [riu].

Què el va atreure d'aquest projecte, al marge de l'actualitat de la corrupció?
En primer lloc, ja havia treballat amb el director i és una persona jove que mostra una gran maduresa amb les imatges. D'altra banda, crec que és Simone Signoret que va dir: "No em fa res fer personatges contraris a la meva ideologia si el contingut del producte no ho és, el que no faré mai és el contrari". Jo això ho assumeixo absolutament. Negro Buenos Aires em va semblar molt interessant, era un thriller eminentment polític, sobre el corralito i la corrupció institucional, i la participació corrupta d'un sector de les multinacionals amb representativitat a Catalunya. Connecta amb el cinema de Costa-Gavras, o de cineastes italians com Gillo Pontecorvo. Vist el resultat, la pel·lícula és d'una gran maduresa visual. Dos companys argentins van dir a Ramon Térmens que ningú ha filmat Buenos Aires així.

Com va afrontar les escenes en què parla per videoconferència?
Com deia Dirk Bogarde, el cinema és pensar fort i no demostrar, i per això has de dominar el text. Els diàlegs han de ser memoritzats absolutament, com si fos teatre. Sóc molt partidari del principi que diu que, en tot treball interpretatiu, menys és més, sempre. Cal actuar amb contenció, sobrietat i intensitat.