Cultura

XAVIER DALFÓ

PERIODISTA I FUNDADOR DE LA REVISTA CANIGÓ

“‹Canigó› els feia nosa, però vam aguantar trenta anys”

Xavier Dalfó va començar com a informador local i va cultivar les relacions humanes amb grans personatges del món cultural

Editor i tertulià
Xavier Dalfó (Figueres, 1933). Casat des del 1968 amb l'escriptora i periodista Isabel-Clara Simó. De molt jove va treballar en el negoci familiar, Can Dalfó, un comerç de roba al carrer de Girona de Figueres. Periodista autodidacte, el 1954 va fundar i dirigir la revista Canigó, que en una primera etapa es va publicar mensualment i a partir del 1971 va esdevenir setmanari. El 1973 el matrimoni es va traslladar a Barcelona. Dalfó, que és un gran conversador, va fer amistat amb personatges com ara Salvador Dalí, Josep Pla, Frederic Marès, Rafael Sánchez Mazas i Caterina Albert
Jordi Pujol primer ens va ajudar, però perquè es volia quedar la capçalera de la revista

Xavier Dalfó i la seva esposa, la també periodista i escriptora Isabel-Clara Simó, ens reben a casa seva, a l'Ametlla del Vallès. Hem quedat només per a una entrevista, però la conversa rememorant la Figueres dels anys seixanta i setanta és tan apassionant i els amfitrions, tan acollidors, que la Isabel-Clara decideix improvisar un risotto per poder continuar xerrant mentre dinem i en una sobretaula que s'allarga fins a mitja tarda. La Isabel-Clara no es perd res de la conversa, i en algun moment fa alguna precisió, i defineix molt bé el seu marit quan afirma que, malgrat les dificultats, Canigó va durar trenta anys perquè Dalfó “és tossut com una mula”, i creu que a Figueres “han estat poc agraïts” i no han estat generosos amb Dalfó, tot i que va fer coses molt importants. Xavier Dalfó hi treu importància i recorda que només amb vint-i-un anys, amb un gran voluntarisme, va emprendre una aventura que el va portar a abandonar el negoci familiar i a dedicar-se durant tres dècades al món del periodisme, fent d'editor i director i realitzant gairebé totes les feines que requerien treure al carrer una publicació que va néixer en l'àmbit local i que va tancar amb un llarg bagatge el març del 1983 convertida en un setmanari de referència nacional.

Van marxar de Figueres i es van traslladar a Barcelona quan Canigó es va marcar l'objectiu de convertir-se en el setmanari català de referència dels Països Catalans?

La revista Canigó necessitava ampliar els límits locals, quan ja s'havia catalanitzat gairebé del tot, el 1971 havia passat de ser una revista mensual a ser un setmanari d'informació general, i el 1973 decidim fer el salt a Barcelona per esdevenir una revista d'àmbit nacional, sense renunciar a les arrels.

L'etapa barcelonina va ser una segona aventura?

Les dificultats que havíem tingut a Figueres es van incrementar en l'etapa barcelonina. La revista cada vegada era més compromesa amb una línia clarament independentista.

La redacció era al carrer Urgell de Barcelona?

La redacció era al nostre domicili familiar, a prop del Diari de Barcelona, des d'on alguns periodistes, quan acabaven la jornada laboral, portaven les seves col·laboracions a Canigó. Recordo Antoni Reig, Josep Maria Orta o Trallero. Sort que molts col·laboradors treballaven desinteressadament. Nosaltres passàvem una situació precària, no teníem suports ni ajudes oficials ni de cap altra mena.

Mai cap?

Sí, de Jordi Pujol, quan encara era a Banca Catalana. Però no va ser una ajuda desinteressada.

Què volia a canvi?

Pretenia quedar-se la capçalera de la revista, i vam tallar.

Quan van anar a Barcelona, va assumir la direcció de la revista Isabel-Clara Simó. Suposo que va ser una decisió fàcil, deixar Figueres. Després, el 1983, quan va tancar Canigó, va tenir mai la intenció de tornar-se'n a l'Empordà?

No. Teníem la vida a Barcelona, la Isabel havia deixat l'institut de Figueres i havia obtingut plaça en un de Barcelona, i era molt complicat fer un altre canvi. Les dues nenes s'havien fet més grans i ja tenien els seus amics, i era fotut, tornar a Figueres, on, d'altra banda, ja no teníem el pis. També havia mort el meu pare i havia traspassat la botiga.

Però mantenen relacions i amistats a l'Empordà?

No l'hem trencada mai, la relació amb l'Empordà. Figueres és d'on sóc jo. Però hi ha una cosa que m'emprenya: quan vaig a Figueres, em sento molt trist, perquè ja no conec ningú i ningú em coneix a mi. Quan vaig fundar Canigó, als vint-i-un anys, em relacionava més amb els pares de la gent de la meva generació que no pas amb els nois de la meva edat, la majoria dels quals havien anat a estudiar a Barcelona. La gent que col·laborava a Canigó aquells anys, tots eren més grans que jo, era gent casada.

Qui hi havia en aquella primera redacció? Van tenir gaires col·laboradors?

Segur que me'n deixaré uns quants, però recordo Manel Costa-Pau, Maria Àngels Anglada, Emili Casademont, Ramon Reig, Eduard Rodeja, Subias Galter, Miquel Pérez Capella, Bartomeu Massot, Evarist Vallès, Ismael Planells, Eugeni Molero, Joan Guillamet, Ramon Guardiola, Rafael Torrent, Rodeja Galter, Ramon Reig, Garrido Pallardo, Josep Pla, Xavier Fàbregas, Paco Candel, Salvador Dalí, que també ens havia escrit un article per definir uns quants pintors, i Melí, que feia les fotos.

Dalí?

Vaig fer molta amistat amb Dalí.

I com va ser?

El 1948 estiuejava a Roses. Als meus pares els agradava molt el mar; ens deien els culblancs.

Culblancs?

Sí, la gent de Roses ens deia culblancs despectivament. Algú dels que veníem de Figueres portava pantalons blancs. Als rosincs els semblava que els volíem robar allò que ells tenien a Roses; era molts anys abans del turisme. Avui, quan hi anem, quedem esparverats i ens vénen ganes de fugir, de veure com s'ha urbanitzat. Han creat un monstre.

M'explicava com va conèixer Dalí.

Havíem anat amb uns amics caminant de Roses a Sant Pere de Rodes, i passant per Cadaqués a mi se'm va ocórrer que podia anar a demanar una entrevista a Dalí. Ho vaig fer, però em va fer tornar l'endemà. Vaig dormir a la platja i a l'hora que havíem quedat m'hi vaig presentar. Suposo que el fet de dir-li que era de Figueres li va fer gràcia. Aleshores jo escrivia per a l'Ampurdán, que no em va voler l'entrevista, i finalment la vaig publicar a Los Sitios.

I com es van fer amics?

A partir d'aquell dia, cada dijous, quan Dalí venia a Figueres i anava a la Rambla a prendre alguna cosa a l'Emporium o a l'Express, em feia avisar perquè hi anés. Aleshores jo hi anava corrents i xerràvem una bona estona, fins que arribava la Gala. Disfrutava molt, però per a mi era un problema, perquè a casa tenien botiga i el dijous és mercat a Figueres.

Abans ha esmentat Josep Pla.

El vaig anar ha visitar diverses vegades a casa seva, al mas Pla de Llofriu. Deixava que publiquéssim a Canigó els seus articles que havien sortit a Destino.

És veritat que va publicar articles de Rafael Sánchez Mazas?

Feia articles per a l'Abc que no signava mai, però, en canvi, els de Canigó sempre els va signar tots.

Com va aconseguir que un personatge com Sánchez Mazas, periodista, novel·lista, escriptor i fundador de la Falange, col·laborés amb Canigó?

Ens vam fer amics, i ens vèiem cada vegada que venia a l'Empordà.

Amic d'un ministre de Franco?

Va ser un estiu a Roses; jo era molt jove. Havíem estat xerrant amb una colla en una terrassa d'un bar, i quan vaig marxar, un dels tertulians, que jo no sabia qui era, va sortir amb mi i vam conversar tot caminant pel passeig. Vaig quedar parat de la gran cultura d'aquella persona, que em va dir que l'endemà continuaríem la conversa però tot dinant amb Martín Almagro, que aleshores era el responsable de les excavacions d'Empúries.

I després va tornar a Figueres?

Va venir unes quantes vegades a Figueres, i sempre em feia cridar per xerrar una estona. Un cop s'havia d'allotjar a l'Hotel Duran, però com que no tenien l'habitació que volia, va marxar-ne molt emprenyat. Va ser aleshores que li vaig oferir una habitació a casa dels meus pares. S'hi va estar un mes.

Com va fundar Canigó el 1954, en anys difícils i foscos del franquisme?

Ens van negar el permís. A Joaquim Gironella, director d'Ampurdán, l'òrgan del Movimiento, no li interessava que sortís una altra publicació. Em consta que va pressionar, però finalment vaig obtenir una autorització provisional amb una anotació que ens deia aproximadament que si érem bons nens al cap d'un any ens donarien el permís.

Es publicava en castellà?

El català estava totalment prohibit, però nosaltres el vam anar introduint molt a poc a poc.

Com se'n van sortir?

Vam aconseguir fer forat i aplegar un nucli de gent entorn del món de la cultura, en una Figueres que aleshores era encara una ciutat oberta. En la primera etapa la publicació era mensual.

D'on va sortir la idea de crear Canigó?

Parteix del nucli de joves amb inquietuds que col·laboràvem amb l'Ampurdán, en Josep Maria Barnils, Vicenç Burgas i jo. Des del principi vam tenir la resta de la premsa i les autoritats absolutament en contra.

Una publicació eminentment cultural que feia nosa?

És clar, que fotíem nosa. Els nostres opositors pensaven que només en publicaríem tres números, i vam durar trenta anys.

Per què?

Per les campanyes i iniciatives culturals que vam tirar endavant.

Quines campanyes?

La recuperació de la capella per a la creu gòtica de l'església de Vilabertran. El 1956 vam obrir una subscripció popular d'àmbit nacional, i vam aconseguir que la revista Destino també s'hi afegís i col·laborés en la recollida de fons. Vam obtenir 233.151 pessetes.

En aquells anys, iniciatives d'aquesta mena eren tota una aventura. Recorda alguna altra campanya espectacular?

Més que espectacular, polèmica, sobre l'etimologia del topònim Figueres, i sobretot de Peralada, que afectava sobretot la grafia: Perelada o Peralada. Hi van participar lingüistes d'arreu, fins i tot Joan Coromines i Ramón Menéndez Pidal, aleshores president de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua. Després, ja en l'etapa barcelonina, hi va haver altres campanyes, com ara la que vam engegar contra el monument a José Antonio Primo de Rivera.

S'ha parlat molt de la repressió que va patir Presència, però Canigó no va ser mai censurada, tancada o segrestada?

Canigó, al llarg de la seva història i sobretot en aquells primers anys, va tenir molts problemes, processos judicials, multes, segrestos... La història de repressió de Canigó i Presència va ser paral·lela, no van patir més processos ells que nosaltres. Presència va tenir la gràcia de néixer amb un equip més jove, i se'n va parlar més, mentre que en nosaltres suposo que pesava allò d'haver tingut uns inicis més conservadors.

Van tenir relació amb Presència?

Narcís Jordi-Aragó va ser el nostre advocat en tots els expedients que vam patir com a repressió contra la premsa en la nostra etapa de Figueres.

Com a advocat i periodista tenia experiència en aquests afers?

Pobre Narcís, no en va guanyar cap, de procés.

Vol dir que era més bon periodista que advocat?

És un bon periodista i era un bon advocat, però amb tot allò no hi havia res a fer, l'única cosa que podia aconseguir era allargar terminis per pagar les multes més tard. Era el règim franquista.

En va pagar gaires?

Les dues primeres multes grosses que vam pagar eren de 50.000 pessetes cadascuna, i abans en vam pagar una de 2.000 per un article de Paco Candel, per haver utilitzat la paraula sobaco.

50.000 pessetes, en aquella època, eren molts diners.

Amb les dues multes i altres expedients, ens queia a sobre l'ensorrament de la revista. Vam sobreviure de miracle, i perquè he tingut la sort de tenir amistats i persones ben situades en moments difícils, i gràcies a elles vam poder trampejar la situació.

Quin va ser el miracle?

No sabíem com pagar, i l'Aragó ja havia exercit tots els processos previstos, quan una tarda ens van venir a veure al nostre domicili i redacció dues senyores amigues nostres que portaven 100.000 pessetes. L'endemà vam trucar a en Narcís perquè pagués les multes.

I us en vau sortir?

Encara teníem els expedients, i l'Aragó ens deia que ja no hi havia res a fer, que ens calia un periodista amb carnet, i no en teníem, tot i que la Isabel estava a punt d'acabar a l'Escola de Periodisme. Aleshores vaig recórrer a un amic, que era l'únic que ens ho podia solucionar. D'aquesta manera vaig aconseguir inscriure la Isabel al Registre Oficial de Periodistes. Després em van fer anar a Madrid a una reunió amb el director general de Premsa i el ministre. En principi no hi volia anar, però calia salvar la revista. Vaig esperar molta estona i estava molt espantat, es pot dir que em vaig cagar a les calces. Escoltant aquella gent, anava venint petit, amb els crits que em feien, i m'acusaven de reincident i deien que allò no podia ser, però després em van dir que per aquell cop passava, que marxés, que em perdonaven les multes i que frenarien els expedients.

Qui són les senyores i el senyor que van salvar la revista?

Les dues benefactores eren l'Anna Maria Dalí i Josefina Cusí, i el senyor de Madrid era Joan Gich Bech de Careda d'Agullana, que aleshores tenia molta influència i era delegado nacional d'Educació Física i Esports.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.