Can Framis s'erigeix com el gran museu de pintura catalana contemporània
El mecenes Antoni Vila Casas obre al 22@ el seu cinquè centre d'art que dedica exclusivament al seu fons pictòric
Vila Casas tenia ahir la reconfortant sensació d'haver fet bé les coses. Si més no, com ell les havia imaginat quan, l'any 1986, va crear la fundació que porta el seu nom. «El meu objectiu era fer cultura de país promocionant artistes catalans. Però quan vaig començar, no tenia clar com ho havia de fer. Insisteixo, l'objectiu sí ho era, de clar: creia que la cultura s'havia d'impulsar i que era necessari situar-la en espais representatius», deia ahir.
Amb aquesta filosofia, va comprar un palau del segle XV, el Palau Solterra de Torroella de Montgrí, que va adaptar per a exposar el seu fons de fotografia. Més tard, Vila Casas va adquirir un edifici modernista de principi del segle XX, a Barcelona, l'Espai Volart, per projectar a través d'exposicions temporals els artistes presents a la seva col·lecció. Sense perdre el temps, Vila Casas va incorporar a la seva xarxa de museus una antiga fàbrica de suro de Palafrugell, Can Mario, que en 2.000 m² exhibeix el seu ric fons escultòric. I, recentment, ha eixamplat l'Espai Volart en un edifici contigu, l'Espai Volart 2, que centra la seva programació d'exposicions temporals en la recuperació d'artistes cabdals, i massa sovint oblidats, de la història recent de l'art català. Faltava una única peça per completar el puzle: un espai per mostrar el fons pictòric. Aquest espai és Can Framis.
Vila Casas se sent molt orgullós del seu fons d'escultures, «és el meu preferit indubtablement», però alhora reconeix que la pintura té més «addictes». El seu fons pictòric, integrat per 600 obres de firmes tan apetitoses com Tàpies, Perejaume, Agustí Puig, Artigau, Plensa, Amat, Ensesa, Guerrero Medina, Enric Pladevall, Joaquim Chancho, Robert Llimós o Xevi Vilaró, és absolutament eclèctic. Per bé que hi ha obres dels anys seixanta, la part més important abraça els anys noranta amb l'actualitat.
La directora d'art de la Fundació Vila Casas, Glòria Bosch, ha hagut de trobar la fórmula, gens fàcil, que dotés d'encant i de seducció el passeig per l'exposició permanent de Can Framis. Què triar? Quin fil conductor estirar? En el cas d'una col·lecció tan oberta, tan poc especialitzada, en què conviuen artistes i obres radicalment dispars, fins i tot de talent, Bosch havia d'esprémer el seu enginy: cap classificació cronològica ni estètica li servia. El recorregut no podia ser convencional ni tancat, havia de donar marge de lectura i imaginació al visitant. Havia de ser tan oberta com la mirada mateixa del col·leccionista. I més que explicar, era important suggerir. «Donar joc», emfasitza Bosch.
La fórmula va ser, i és, aquesta: «El muntatge respon al perfil del col·leccionista: hi ha la seva veu.» La veu d'un col·leccionista que ha comprat sempre el que ha volgut, el que li ha atret, independentment de firmes, de modes, d'estils, de tècniques, de tendències... I mai pensant en l'especulació. Per tant, la fórmula ideal era recollir el sentiment del col·leccionista, i expressar-lo en 270 obres. El concepte mare que cohesiona el recorregut és «la posició de l'home davant la vida», apunta Bosch. I aquest concepte s'ha desplegat en dues paraules, Laberint existencial, sota el qual llueixen el conjunt de les peces.
Can Framis és un autèntic laberint existencial que ofereix al visitant la possibilitat de comprendre l'individu i el món que l'envolta. El laberint es resol caminant per dues direccions: les Superfícies del temps i els Llindars de la percepció. Sota la protecció d'aquests dos paraigües, conflueixen un munt d'idees que han rastrejat i rastregen els creadors contemporanis: memòria, finits i infinits, intervals, paisatges en trànsit, globalització i identitat, l'altre/un mateix, espais fronterers, ficció/simulació, paisatges imaginats, dermis, levitat, silenci, absència, multiplicitat... A redós de cada idea, un grup reduït d'obres dialoguen entre si, a vegades deixant entreveure els seus acords i moltes altres vegades els seus desacords.
Un espai introspectiu enmig del bullici del 22@
m.pL'arquitecte Jordi Badia, de l'estudi BAAS, és l'ideòleg de la recuperació de Can Framis: fa tan sols dos anys, queia a trossos. Dues de les tres naus originals s'han rehabilitat; l'altra, en molt mal estat, s'ha reemplaçat per una nova construcció que connecta tot el conjunt. Són més de 5.800 m² que ocupen l'illa formada pels carrers Llacuna, Tànger, Roc Boronat i Sancho de Ávila, dels quals 3.400 m² estan destinats a l'exposició, i 400 m² a les oficines, el magatzem (hi ha més de 300 obres del fons que no s'exposen) i tallers educatius. El jardí al voltant de l'edifici, un metre i mig enfonsat per sota del nivell del carrer, accentua l'aura introspectiva de l'espai, amb un entapissat verd d'heura i un bosc d'àlbers.
Una de les grans conquestes d'aquest projecte arquitectònic és el diàleg que estableix amb l'entorn, ja que desafia de manera sorprenent els edificis exuberants que l'encerclen. Can Framis, amb molta llum natural a l'interior –en contrast amb la foscor que regna a tants museus d'avui–, és una píndola refrescant enmig del bullici del 22@.
Els artistes que no es veien enlloc
m.pEl punt fort de Can Framis és que exposa l'obra de tota una colla d'artistes catalans ignorats als museus que es diuen ser els més representatius del país. Artistes reconeguts o reconeguts en un altre temps i actualment oblidats, artistes bregats amb trajectòries sòlides o en la prometedora, i tan dura, emergència. «Crec en els artistes catalans», no es cansa de dir i repetir Vila Casas. «Qui vulgui veure art català contemporani ha de venir, no té alternativa, a Can Framis», conclou. L'entrada costa 2 euros.
Antoni Vila Casas no obrirà més centres, però assegura que a partir d'ara comprarà «més que mai» obres. El fons creixerà i el recorregut expositiu que a partir de la setmana que ve es podrà veure segurament no serà el mateix d'aquí a un any. I d'aquí a dos, potser serà totalment diferent. Els pròxims mesos, l'equip de Can Framis es dedicarà en cos i ànima a l'àrea pedagògica, establint acords amb les escoles de la ciutat. D'aquí a un any, es posarà en marxa el programa d'exposicions temporals, que molt probablement s'especialitzarà en els artistes més emergents de tots.