Cultura

Crítica

Retrat d'un home públic que vol ser lliure

En un moment de Bicicleta, cullera, poma, de Carles Bosch, Ernest Maragall comenta que el seu germà viu una situació estranya. Per una banda, Pasqual Maragall té una malaltia amb la qual ha de conviure amb dolor i per l'altra està obligat a parlar d'allò que té, i es converteix en un exemple per combatre-la. La declaració sintetitza força bé l'esperit de la pel·lícula. Bicicleta, cullera, poma pot ser vista com un publireportatge sobre la fundació que Pasqual Maragall ha creat per combatre l'Alzheimer, però per altra banda és també el retrat d'un polític que mostra públicament els efectes de la seva malaltia per ajudar a crear consciència pública. Aquest doble joc provoca un curiós contrast. Per una banda, ens trobem amb tot allò que té de reportatge didàctic per conscienciar l'espectador, on els protagonistes són diversos metges que parlen sobre els efectes d'aquesta plaga que afecta un terç de la població mundial de més de seixanta anys. Per altra ens trobem amb l'evolució durant dos anys d'una persona que va fer pública la seva malaltia i que es converteix en paradigma de malalt i dels efectes de l'Alzheimer. Entre les dues pel·lícules, la que guanya la partida és la segona. Pasqual Maragall no només és un cabdill en la lluita contra l'Alzheimer, sinó un gran actor, que omple la pantalla i provoca que l'efecte publireportatge doni pas a una crònica humana.

Bicicleta, cullera, poma funciona com la crònica d'un personatge que vol convertir la seva llibertat en una mena d'antídot contra tot tipus d'efecte depressiu. Té, a més, l'encert de centrar exclusivament el retrat humà en l'àmbit familiar i en la lluita per donar forma a la fundació per lluitar contra l'Alzheimer. Sembla com si qualsevol altre aspecte fes nosa i que la figura de Pasqual Maragall i la seva relació amb la política fos posada entre parèntesi. En cap moment no es parla de les conquestes i contradiccions de la seva vida política, ni es dóna mai la paraula a ningú que no tingui una relació amb la malaltia –els metges– o amb l'àmbit familiar. Aquest retrat de vida en família té, però, un problema determinat per la utilització del fora de camp. En un moment veiem que Pasqual Maragall i la seva esposa, Diana Garrigosa –l'altra gran protagonista– viatgen a Buenos Aires per conèixer la seva néta acabada de néixer. La càmera filma la trobada familiar a l'hospital amb tota naturalitat. A l'espectador, però, li fa la sensació que darrere el camp visual no es deixa clar què s'hi amaga. Quantes persones varen interrompre amb les càmeres aquest instant de vida familiar? Va ser una escena captada en directe o reconstruïda després? Com és possible viure la intimitat amb la presència de guardaespatlles o dels membres del gabinet de comunicació? El fora de camp no es mostra i la pel·lícula crea una il·lusió de naturalitat, però aquesta il·lusió també fa que els espectadors ens preguntem constantment sobre quina és la realitat que es pot mostrar i quina és la que no es mostra.

Més enllà de l'efecte que el film té de conscienciació pública sobre els efectes de l'Alzheimer, crec que té un altre efecte secundari perquè també ens consciencia d'un cert sentiment de fi d'etapa. Pasqual Maragall ja no és el polític que va crear la Barcelona del disseny dels anys noranta, ni el singular president de la Generalitat que podia tenir sortides singulars, sinó un home gran que no té res a perdre i que és capaç d'omplir una pantalla amb el seu carisma personal. Maragall –com Jordi Pujol– forma part d'una manera de fer política que ha estat eliminada, ja que era una forma de projectar la personalitat cap a la vida pública que desafiava totes les lleis del màrqueting.

Sincerament, em costa molt imaginar-me dintre d'uns anys una pel·lícula, sobre el tema que sigui, protagonitzada per José Montilla o Artur Mas.

Bicicleta, cullera, poma
Direcció: Carles Bosch
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Bicicleta, cullera, poma

«Bicicleta, cullera, poma»

Gènere: Documental
Direcció: Carles Bosch.
Valoració crítica: [ep] [ep] [ep] [eb]
1

Publicat a