Fantasia als hospitals

La vida a la vuitena planta de l'hospital Sant Joan de Déu és molt dura, tot i que enlloc més hi centelleja tanta esperança per la vida. És dura, sí, però alguna cosa va canviar el 2009. Abans, els nens patien la seva terrible malaltia entre quatre parets asèptiques. Ara, els infants de la planta d'oncologia de l'hospital surten al passadís per caminar sobre un riu ple de peixos juganers que els fan pessigolles als peus, i no paren de fer saltirons en un paisatge frondós d'alta muntanya habitat per animals desaforats de colors. Cargols entremaliats que treuen banyes d'arc iris, bous riallers amb sandàlies, nius d'ocellets que no sabrien piular fora de la imaginació... Tots ells són els amics més entranyables dels nens de l'hospital Sant Joan de Déu. Amics que només tenen una única preocupació: fer-los feliços.

La vida no és més dura enlloc més que aquí, però l'artista Antonio FernándezCoca (Jerez, 1966) té una vareta màgica que fa més agradable el dia a dia als hospitals infantils. Una vareta màgica que no cura, però és un excel·lent bàlsam perquè és un còmplice incondicional del món de les il·lusions dels més menuts. FernándezCoca té una gran sensibilitat per il·lustrar les parets dels centres sanitaris. Les parets, els terres, les capçaleres dels llits... Els seus dibuixos creen un clima especial per als infants, els expliquen contes i històries vigoroses i els encomanen l'esperit d'aventura que la vida els nega. “És molt important humanitzar els hospitals”, exclama. A l'Europa més civilitzada, fa anys i panys que en tenen cura. Per encàrrec de la Fundación curArte, FernándezCoca va crear el primer mural el 2007 a la planta de nefrologia de la Vall d'Hebron; el 2009 va desplegar el de Sant Joan de Déu, i enguany ha decorat el nou hospital universitari Sant Joan de Reus. Els dibuixos, sempre diferents, sintonitzen amb l'entorn pròxim del nen (a Reus, per exemple, hi ha referències a la cultura popular de la ciutat). Actualment, està preparant una intervenció a l'hospital Son Espases de Palma, que és la ciutat on viu.

Li pregunto què és el més commovedor que li ha dit un nen sobre els seus dibuixos: “M'agraden”. I els pares i els metges? “Gràcies”. Doncs això mateix: gràcies.