Cultura

PARTICIPACIÓ

ESTUDIANT EN PRÀCTIQUES

“Escriure no és mai un ofici, és un gust”

Entrevista a l'escriptora i bibliotecària Joana Raspall

Joana Raspall i Juanola, de 97 anys (1913), és l'escriptora més famosa de Sant Feliu de Llobregat, premiada amb la Creu de Sant Jordi (2006) i la Medalla al Treball President Macià (2010) per la seva dedicació a la literatura catalana i en especial als poemes infantils. Ens presentem a casa seva i ens la trobem en una habitació plena de llibres, records i papers, asseguda amb un bolígraf a la mà dedicant el seu últim llibre, Jardí vivent en una taula atapeïa.

Per què va començar a escriure?

No sé per què. Suposo perquè em vaig admirar de tantes coses del món i em vaig sentir tota plena de coses per dir.

I per què va escollir la llengua catalana per fer-ho?

De tota la vida he escrit en català. Vaig anar a l'escola i ens ensenyaven en castellà, després amb la República, en català, i finalment, amb la dictadura, en castellà. També vaig anar a França i vaig aprendre francès. O sigui que escric de totes tres maneres, però jo voluntàriament sempre ho faig en català.

Durant la Guerra Civil va salvar llibres catalans, ens pot parlar d'aquesta experiència?

Jo era bibliotecària de Vilafranca i a vegades, quan els de l'exèrcit que reparaven camions tenien hores lliures venien a llegir i ens vam fer amics. Un dia ens van dir que marxaven cap a Barcelona i que nosaltres ens quedàvem a primera línia. Llavors ens van proposar d'anar amb ells als camions i els vam preguntar si podíem portar llibres i la seva resposta va ser que poséssim tots els que volguéssim al camió espatllat que el portaria una grua. L'endemà ens van venir a buscar i ens van deixar davant de la biblioteca de Barcelona per descarregar.

Va ser molt difícil escollir els libres?

No, perquè normalment hi havia una secció de llibres en català separada de la resta i vam triar els que vam poder. En devien quedar d'importants, però vam agafar els més pecaminosos per als feixistes.

Quan va fer els estudis de bibliotecària va tenir com a professor Carles Riba. Podria explicar alguna anècdota?

L'única anècdota que tinc d'ell és que volia que jo li escrivís i enviés tots els versos que jo feia i ell em donava el seu parer. Quan va ser a França encara em va escriure un parell de cartes en francès i en català, amb un altre nom, perquè la correspondència en català estava prohibida. Jo me'l vaig estimar molt perquè tot el meu fonament poètic el vaig basar en les regles de Carles Riba.

Ens pot explicar l'exclusivitat dels versos japonesos, haikus, ja que vostè n'ha fet uns quants?

El haiku és un model de vers que tenen els japonesos, és com una anècdota curtíssima. Només pot tenir 17 síl·labes, o sigui que té una ratlla de cinc, una de set i un una altra de cinc. No s'ha de referir a res transcendental, pot ser una sensació o una impressió instantània. I la condició és que no caiguin en vers, perquè ells diuen que havent-hi tants sons en el vocabulari per què s'han de repetir?

Vostè ha rebut bastants premis, quan els rep en què pensa?

L'últim que he rebut és la Medalla al Treball President Macià. Estic molt contenta i penso: “Mira, se n'han adonat que val alguna cosa”. He tingut sort dels llibres infantils. Jo no he escrit mai per lluir-me, sinó que ho he fet per buidar-me de les coses que volia dir. I quan vaig adonar-me que els meus fills no sabien poesia en català i nomes sabien aquella de: “Con diez cañones por banda/ viento en popa a toda vela”. Vaig pensar: “Hi ha dret que els escolars d'ara estudiïn poemes de fa 80 anys que no eren per a ells?”. Tots aquests jo ja els sé de quan tenia 12 anys i anava a l'escola. Doncs els meus fills no sabien altra cosa que aquests, i vaig pensar: “Això fa vergonya, he de fer poemes en català per a nens!” Perquè els que hi havia eren didàctics, per renyar, i no hi havia poemes de sentiments. Jo volia primer de tot que tinguessin sentiments i em vaig posar a fer-ne i he fet onze llibres, vaig estar cinc anys només escrivint per a nens.

Creu que els infants d'ara estan gaire interessats en la poesia?

S'hi han interessat molt més que abans. Fixa't en totes les coses que hi ha aquí, que m'han fet els nens de les escoles per donar-me les gràcies pels meus poemes.

Quina característica ha de tenir la poesia infantil?

No és necessari que en tingui. En tots els poemes hi ha sentiment i si són per a grans, els nens els entenen. N'hi ha un per exemple que diu: “La lluna és de plata / i el sol és d'or fi, / jo tinc una casa / just a mig camí. / Sense tu saber-ho /cada dia hi véns / per la porta blava dels meus pensaments”. Oi que és bonic? Doncs això a un nen li fa gràcia. I la mestra els hi pot explicar bé i és com una lliçó de sentiments i moral. Aquí les mares estan encantades, perquè no han llegit mai versos i aquests els entenen i els fan gràcia. És com una tasca que m'he imposat, tot i que no he disfrutat gaire perquè m'he hagut de reprimir molt.

Ens pot parlar de l'últim llibre que ha escrit?

En l'últim que he fet sí que he disfrutat, l'he titulat Jardí vivent, és com un compendi dels meus pensaments. L'he dividit en quatre parts: les violetes, les margarides, les roses i punxes que sempre van juntes, i els pensaments, que és tot el que et queda al final quan ets gran. En la primera part del jardí hi he col·locat tot allò que em va cridar l'atenció, tot són impressions que he tingut d'haver vist una pel·lícula, un quadre, un concert... Tot coses que m'han vingut de fora. La segona part, les margarides, és quan ja prenc part d'una cosa; això ho vull, això no ho vull. Vaig destriant els sentiments. Llavors ja arribo a la maduresa, on vius la vida de ple, la rosa, la reina de les flors, però mai està sense punxes. Perquè com més estimes més pateixes, en la vida tens alegries i també penes. Al final, quan has perdut el que t'estimaves et quedes sol i ve l'última part, on només et queden els pensaments i ho vas recordant tot.

Ha cultivat diversos estils literaris, en quin se sent més còmoda?

Em sento més còmoda en la prosa, però el que a mi m'agrada més és la poesia.

Creu que la societat respecta els escriptors?

Relativament, ara s'és molt exigent. Tothom escriu, tothom en sap, abans ningú en sabia i el qui escrivia era una gran cosa. Ara tothom s'atreveix a escriure per treure'n diners, jo no ho he fet mai això. He escrit i, si m'ho han pagat, gràcies, i si no, m'he quedat tan tranquil·la. Hi ha gent que escriu bé i la desconeixem, i hi ha gent que la coneixem molt i guanya molt i no val un rave.

Quin consell pot donar als joves escriptors que estan començant?

Que no pensin treure diners del que escriuen, que escriguin per necessitat, perquè és com descarregar-te, però que busquin un altre ofici. Perquè no és mai un ofici, és un gust.

Podríem dir que gràcies a vostè a Sant Feliu tenim una biblioteca infantil, quin va ser el procés per aconseguir-ho?

Jo vaig estudiar de bibliotecària pensant que hi hagués una biblioteca infantil a Sant Feliu. Quan vaig acabar la carrera, la meva tesi doctoral va ser sobre una biblioteca infantil i en vaig fer el projecte i tot. I van aprovar aquest projecte el mes abans que s'acabés la guerra. En l'últim butlletí de la Generalitat es va aprovar i deia que s'havien de fer quatre biblioteques infantils, dues de poble i dues de ciutat. Però no es van poder construir perquè van canviar tots els poders i vaig quedar-me sense biblioteca.

Vostè ha viscut moltes èpoques en la història d'Espanya, la República, la Guerra Civil, el franquisme, la Transició i, finalment, la democràcia. Què en pot treure de cadascuna?

La primera època va ser de tempteig perquè jo estudiava i em van enviar a França. No en vaig treure res més que la comparació de les llengües i vaig treure la convicció que jo era catalana i que d'espanyola no en tenia res. Després, quan vaig tornar, ja hi havia la dictadura, també vam estar tots amagadets i calladets. Jo vaig anar seguint el meu camí prescindint del que passava a fora, vaig anar ensenyant català a casa. Ensenyava a aprendre i de pas jo també n'aprenia una mica més.

Com veu la situació del català, amb tot el que s'està dient últimament?

Ho veig molt malament, no sé si ens en sortirem. Tenim la gent massa engrescada amb els diners i acaben cedint en tot. Hauríem de tenir una resistència educada. Per exemple, si anem pel carrer i algú ens pregunta una cosa en castellà, diguem-l'hi en català, si l'hi hem de tornar a dir, fem-ho en castellà. Però que vegin que parlar en castellà per a nosaltres és un esforç.

En aquest últims dies s'ha parlat molt de la independència, fins i tot el president Pujol. Què en pensa, del tema?

Mira jo dels polítics no en faig gaire cas, perquè tots canvien de parer quan convé, però en Pujol considero que és bastant digne i com que ho veu tan difícil, això amb Espanya, ho va trampejant de la manera que pot. El principal és que no se'ns tirin a sobre. S'ha d'anar marcant sempre i cedir, però no conformes. És que és molt bonic un idioma, no hem de deixar que es perdi, és una riquesa grandiosa i penseu que culturalment tenim personalitat. Tenim personalitat literària i cultural, val la pena, si ens estimem Catalunya, que l'aguantem, que tenim obres molt bones en català. Jo m'ho estimo tot, no vaig en contra del castellà, té una literatura que és envejable, però no és meu! Ells diuen, primer és el castellà i lo altre no és res, fum. Coi no és res, en nom de qui? Jo els donaré totes les lloances que sigui, perquè és una gran llengua i una gran literatura, i és envejable. Ja ens agradaria que la nostra tingués aquesta empenta, però això no vol dir que la nostra no valgui.

Aquesta informació ha estat elaborada externament a la redacció del web per Anna Rovira, estudiant en pràctiques de la Facultat d'Empresa i Comunicació de la Universitat de Vic.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.