Cultura

Oncle, tio i tiet

CLAR I EN VALENCIÀ

Oncle és la paraula patrimonial catalana per a denominar el germà del pare o de la mare i, també, el cosí del pare o de la mare. La paraula oncle la tenim documentada des del segle XIII i deriva del llatí Avunculus que significa 'germà de la mare'.

Actualment, tots els valencians, en els nostres parlars heretats per tradició oral, usem, per als conceptes definits, la paraula tio, no la paraula oncle. Oncle és un vocable introduït per la llengua culta que no l'usa ningú en el seu llenguatge espontani. No hi ha cap valencià que diga “el meu oncle”, tots diem “mon tio”. En les Canyisades, els articles que, amb el pseudònim de Canyís, va publicar Joaquín Amo en el periòdic El Pueblo de Monòver a començament del segle XX, trobem diverses vegades la paraula onque, variant formal d'oncle que significa 'persona de respecte'. Onque no significa 'germà del pare o de la mare' ni tampoc 'cosí del pare o de la mare', significa únicament i exclusivament 'persona de respecte'. La forma, onque, s'usava amb eixe significat en el Monòver de començaments del segle XX, fa més de cent anys. No crec que ara l'use ja ningú. Carles Segura Llopes en el seu llibre Una cruïlla lingüística. Caracterització del parlar del Baix Vinalopó no l'arreplega. Encara que Monòver queda fóra (però molt propet) de la comarca del Baix Vinalopó, el fet que no l'arreplegue Carles Segura en aquest llibre que és un vertader diccionari de formes característiques de la comarca és molt significatiu.

Considere que tio és un singular analògic format a partir del femení tia de la mateixa manera que viudo s'ha format a partir de viuda i nino a partir de nina. Considere que les parelles tio/tia, viudo/viuda i nino/nina són completament legítimes en la nostra llengua. ¿Podem assegurar que tio és només un castellanisme i no té res a veure l'evolució interna de la llengua? Sobre açò no podem assegurar res, només podem elucubrar. El castellà ha estat al costat del valencià des dels primers temps i des de fa 300 anys, a més d'estar al costat, ha estat damunt del valencià i, fins i tot, incrustat dins d'ell. I en els darrers cinquanta anys això s'ha agreujat molt. Les dues llengües, des de sempre, s'han influït mútuament però, per raons òbvies, el castellà ha influït molt més sobre el valencià que al revés. ¿Què hauria passat si el valencià haguera estat completament aïllat del castellà? ¿La parella oncle/tia seria d'ús general, tothom la coneixeria i l'usaria i la paraula tio seria completament desconeguda pels valencians? No podem saber-ho perquè és impossible assegurar com haurien sigut les coses en unes circumstàncies que no s'han donat.

El que sí que podem dir és que la paraula tio és d'ús general en valencià. Vulguem o no vulguem, ens agrade o no ens agrade, tots els valencians diem tio.

Cal aclarir que els catalans també diuen tio, com els valencians, però fan trampa, usen el diminutiu tiet. Sembla que emprant aquest apreciatiu acabat en —et donen patent de catalanitat a la paraula. Diuen tiet i no tio —de la mateixa manera que diuen pillet i no pillo— i així s'eviten la mala consciència de pensar que diuen una paraula castellana. El mot tiet l'usen a orri. A Catalunya Ràdio i a TV3 l'he sentit milanta vegades. El DIEC no l'arreplega, però el GDLC sí que ho fa. L'usen a bondó escriptors tan radicalment diferents com Josep M. Benet i Jornet, Santiago Rusiñol, Joan Sales, Isabel-Clara Simó, Monserrat Roig o Quim Monzó. Copie tot seguit un fragment de la novel·la Júlia de l'escriptora Isabel-Clara Simó, alcoiana que viu a Barcelona des de ben jove. “Miquel anà a Albaida a parlar amb Cosme, el fill dels tiets, que havien estat amos del mas d'Atzeneta. I li'l vengué per quatre duros. La Júlia, quan ho va saber, s'enfurismà tant que l'arribà a pegar. Però després se n'alegrà, perquè els comptes, tan nets, de Miquel, li donaven confiança, perquè sabia que no podien fallar. I el xic havia tret cara de borrec, i era humil amb la Júlia.”

El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'AVL arraplega tio i és probable que el futur Diccionari normatiu del valencià de l'AVL arreplegarà també aquet mot. Així que ben prompte tio serà normatiu. I vulguem o no, més prompte que tard, el DIEC acceptarà tiet, com ja ho ha fet el GDLG, i la paraula serà normativa. Ara, això sí, acabada en -et, per a dissimular.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.