Cultura

l'entrevista

“El tracte a Lluís Llach a València va ser indignant”

Després d'analitzar el llibre La cançó en valencià, hom s'adona que la música en català viu sempre millor contra el poder establert.

La veritat és que en la Transició es van dipositar moltes esperances en un canvi polític que després no s'ha complit. De fet, l'arribada de l'esquerra al poder va coincidir amb la crisi més profunda que ha viscut el món de la cançó, no només al País Valencià, sinó també al Principat. Una crisi provocada perquè aquesta música havia estat concebuda per a exigir la llibertat i no per a exercir-la, i perquè els nostres grups no van saber adaptar-se a les noves tendències musicals, encapçalades per La Movida de Madrid.

Vosté lamenta que en moltes ocasions el pes polític de la Cançó no ha permés valorar la qualitat artística i literària de les composicions.

Sí, solament ha quedat l'estereotip de la Cançó de resistència i protesta. Per exemple, la imatge que predomina de Raimon és la d'un cantant antifranquista que parla de llibertat, que fa de portaveu del col·lectiu. Però en realitat de la seua producció sols un 20% encaixa en aquest estereotip. No se l'acaba de valorar com a artista, se'l considera més com un representant polític en l'àmbit de la cultura. La qualitat de moltes coses que es van fer en eixa època no ha estat ponderada en la seua mesura perquè estava una mica amagada per la part més política.

Quina diferència hi ha entre l'eclosió de la dècada dels setanta i l'actual?

En dimensions, per exemple, la diferència és abismal. En els setanta, hi havia 20 grups en marxa en els millors moments. I ara n'hi ha 150. I l'altra diferència substancial és la incidència social. L'empremta que tenia la música en la gent dels setanta era molt major, gràcies a la seua presència pública i en els mitjans de comunicació.

El llibre denuncia la manca de fluïdesa en les relacions entre catalans i valencians en molts àmbits.

L'Estat de les autonomies ha creat unes fronteres polítiques noves que cada vegada són més impermeables culturalment. Per molts esforços que es fan per part d'entitats catalanes i valencianes, costa molt que hi haja la fluïdesa i la normalitat desitjables. Caldria recordar que també es tracta d'una qüestió econòmica i ja no política. Estem reduint el mercat de manera artificial. Per sort, hi ha senyals que això està canviant.

Supose que no l'ha sorprés que l'Ajuntament de València no donara permís perquè Lluís Llach hi actuara recentment.

No m'ha sobtat, però jo crec que ens estem fent un poc la pell massa dura a l'hora d'indignar-nos davant d'aquestes coses. Els senyors que manen a València sembla que governen per als que els han votat i no per a tots. Estem arribant a uns extrems insuportables. Que una entitat cívica i cultural com Acció Cultural del País Valencià demane un lloc per a muntar un escenari perquè hi actue un cantant conegut a tot el món, que reapareix a València després de quatre anys retirat, que protagonitza un esdeveniment cultural de primera magnitud, i que finalment haja d'actuar dalt d'un camió, és una cosa molt greu. Estem passant totes les fronteres del que és permissible; va ser molt impresentable i denunciable.

Quina seria la veu del País Valencià?

Al principi va ser Raimon, encara que després Ovidi Montllor va disputar-li l'hegemonia. Ara, jo destacaria Pep Gimeno, Botifarra.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.