Cultura

Una història d'amor i exili

Una família gironina qüestiona un llibre sobre el seu avi, alcalde republicà

“Jo ara ja sé qui sóc, però no vull que, en ple segle XXI, una història d'amor s'encobreixi com si es tractés d'un crim de guerra.” Ho diu Montserrat Colomer i Morató, veïna de les Planes d'Hostoles i filla de Joan Colomer i Prat (1905-1963), que va ser alcalde republicà de Palautordera –com es deia Santa Maria de Palautordera en aquells anys de màxima laïcitat– entre el 9 d'octubre del 1936 i l'11 de maig del 1938. L'encobriment a què es refereix la seva filla té a veure amb el llibre Del silenci a les paraules (Joan Colomer i Prat. Un alcalde de la República), escrit per Montserrat Garriga i editat per l'Ajuntament de Santa Maria de Palautordera amb la col·laboració del Memorial Democràtic i la Generalitat de Catalunya.

Memòria i oblit

El llibre intenta recuperar la memòria de Joan Colomer, que va ser un afiliat molt actiu de la UGT i el PSUC i va morir en el seu exili francès, però segons Montserrat Colomer i les seves filles Nery i Sílvia Martínez, residents a Amer, Del silenci a les paraules també oblida una cosa: l'existència de tota una família, la seva, sorgida de la relació entre Joan Colomer i Montserrat Morató, filla d'una família burgesa de Palautordera. Joan Colomer es va casar el 1925 amb Dolors Sardà i van tenir dos fills. Posteriorment, Colomer va iniciar la seva relació amb Montserrat Morató, amb qui va marxar a l'exili, per compartir primer camp de concentració –on ella feia de llevadora– i després una nova vida, de la qual no es fa esment al llibre de Montserrat Garriga. A França, Joan i Montserrat van tenir dues filles, la més gran de les quals és Montserrat Colomer. Al cap de pocs anys, Dolors Sardà i els seus fills van anar a França per reunir-se amb Joan Colomer i, per pressions familiars afegides a les pròpies d'un exili, Montserrat Morató i les seves filles van tornar a Catalunya, on les nenes van ser ingressades en un internat de monges i durant molts anys van viure sense saber qui era exactament el seu pare. Un programa de Josep Cuní, Coses que passen, va tornar a posar Montserrat Colomer sobre la pista del seu pare. Ara, el llibre tan esperat sobre el seu pare ha estat per a ella una gran decepció: “Sento que dec als meus pares una reparació, perquè pels efectes col·laterals d'una guerra i un exili s'ha obviat públicament l'existència de tota una família.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.