Cultura

Una rebel al Macba

Una exposició rescata els anys daurats d'Àngels Ribé, artista d'intens recorregut que va rivalitzar en talent amb el bo i millor de l'escena novaiorquesa dels setanta

Ribé explora la “bellesa oculta” que, en quedar al descobert, “trenca sostres de comprensió”

Sota la signatura d'A. Ribé es va amagar durant uns anys una de les artistes catalanes amb més projecció internacional. I no és cap exageració: en la dècada dels setanta, el seu nom figurava en les millors publicacions i la seva obra s'exposava al costat de les de Gordon Matta-Clark, John Baldessari, Vito Acconci, Lawrence Weiner i Hans Haacke. De fet, Àngels Ribé (Barcelona, 1943) no s'amagava de res: signar com a A. Ribé era una estratègia de defensa en un moment en què ella pensava que presumir de ser dona artista minaria la seva carrera. No ens enganyem: no és pas Ribé la que s'ha amagat. Són altres els que l'han fet invisible, tot i que ella, “rebel innata”, exclama, segueix treballant i reivindicant un art que no s'immuta amb les modes, les convencions anacròniques, els cànons oficials i els deliris de grandesa del mercat.

El Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba), que és a qui correspon rescatar els artistes catalans d'aquesta generació, presenta ara la seva primera exposició retrospectiva, tot i que centrada en el període gloriós de la seva trajectòria, des de finals dels seixanta –els seus inicis, primer a París, on es va traslladar per estudiar sociologia, i després a Chicago i a Nova York, on va desplegar tots els seus neguits conceptuals– fins a mitjan vuitanta –el seu retorn a una Barcelona que no va saber, ni voler, valorar les seves aportacions a l'art contemporani.

El recorregut expositiu, comissariat per Teresa Grandas i integrat per una setantena d'obres, la majoria inèdites –cosa que corrobora com tarda el país a reconèixer els seus talents–, s'obre amb una escultura de grans dimensions que ve a ser un manifest de les dèries artístiques primerenques de Ribé. Es tracta de Laberint, un laberint, tal com el seu nom indica, amb parets de plàstic groc transparent –un desafiament als laberints opacs, claustrofòbics i perdedors–, que Ribé va presentar el 1969 al Centre Artistique de Verderonne, a les cavallerisses d'un castell a prop de París, conxorxada amb una “manera diferent de fer art, un altre sistema de valors per a una nova mena d'espectador i de societat”, emfasitza el director del Macba, Bartomeu Marí. Una nova mena d'espectador i de societat que havia deixat de ser un simple contemplador de l'obra d'art per erigir-se en un agent actiu que, a part de mirar, estava predisposat a lliurar tots els seus sentits a la creació, desmaterialitzada i destinada a no perdurar.

Més de 40 anys després, el Macba ha reconstruït el Laberint de Ribé per convidar el públic català a sentir la revelació del seu art, vitalista de mena i amb un cordó umbilical que el connecta directament amb la natura i les seves dinàmiques desfermades, a la recerca del que ella anomena “una bellesa oculta”, la que aflora “quan aixeques la pedra” i la que, un cop queda al descobert, “trenca sostres de comprensió”. Una bellesa imperceptible que als anys setanta l'artista catalana va il·luminar amb unes intervencions que, molt sovint, van ser efímeres i avui només es poden rememorar amb el material fotogràfic que ha sobreviscut.

A. Ribé no va amagar mai la seva condició de dona. Amb el moviment del seu cos, d'una sensualitat pura i radical, va construir obres tan subtils, fràgils i meravelloses com Invisible Geometry 3 (1973), en què l'acció de desplaçar els seus ulls a l'esquerra i a la dreta invoca el traç del dibuix somiat.

‘En el laberint', Àngels Ribé, 1969-1984.
Al macba. fins al 23 d'octubre
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.