Cultura

Josefina Matamoros: “A Catalunya falta encara molta cultura d'anar als museus”

Fa 25 anys que dirigeix el Museu d'Art Modern de Ceret, càrrec del qual es jubilarà el gener del 2012. Matamoros ha convertit el museu de Ceret en un referent de l'art modern i contemporani a França i a Catalunya, aprofitant que aquesta vila fronterera va ser una cruïlla d'artistes de l'avantguarda com ara Picasso, Manolo Hugué, Chagall, Maillol, Gris, Soutine, Braque, Matisse...

Avui en dia els artistes
van avançant però ja no tenen mitjans com als
anys vuitanta. La por i la incertesa ho han aturat tot”

La van nomenar directora
del museu de Ceret el 1986. Quin era el seu objectiu
aleshores?

La meva missió era reestructurar el museu, que era molt petit però ja molt interessant per la seva col·lecció de base donada pels artistes que van passar per Ceret a principi de segle: Picasso, Braque, Matisse, Chagall, Maillol... Quan el museu es va fundar el 1950 tots aquests artistes van donar obra. El centre s'havia creat per voluntat de Pierre Brune i de Frank Burty Haviland. La
història de Burty Haviland, que hem descobert recentment gràcies a la compra del museu del seu fons amb 900 peces,
és magnífica perquè va ser crucial per
a la creació del museu.

I què heu descobert de nou sobre aquest senyor?

Ell era nord-americà, però familiar dels Haviland de Limoges, creadors de les famoses porcellanes. De jovenet va anar a París a estudiar i va rebre classes de piano i es va fer amic de Ricard Viñes. A través del català, va entrar dins el grup de les avantguardes dels artistes barcelonins, com Picasso, Casanovas, Junyent... Després va anar a Nova York i també es va introduir en el cercle avantguardista d'allà. Burty, com tants altres en aquella època, estava malalt dels pulmons i l'estiu de 1909 Picasso va aconsellar a Burty i Manolo Hugué d'anar a Gósol perquè respirés aire pur. Així que Burty i Manolo van decidir anar a Catalunya, però quan van arribar a la Guingueta d'Ix van comprar els diaris i van veure que hi havia la guerra del Marroc. Manolo tenia por de ser allistat i aleshores van decidir quedar-se a la Catalunya del Nord tot l'estiu. El gener de 1910 Manolo va acabar establint-se a Ceret i tres mesos després va arribar Burty. L'americà es va enamorar d'una noia del poble, Josefina Laporta, i es va casar amb ella el 1914. Després de la Primera Guerra Mundial, molts artistes van passar per allà. Fins ara no sabíem aquesta gènesi de la història però ara amb el fons documental podem continuar investigant-la. Aquestes són les últimes novetats de la història de Ceret. Burty és un personatge clau perquè és qui convenç els artistes perquè donin obra per al museu. Ara que pararé, tinc el projecte de treballar sobre la connexió Nova York-París-Ceret pel que fa a les avantguardes catalanes. I la connexió
de tot això és Frank Burty.

El museu es va reinaugurar el 1993 amb el president Mitterrand.

Sí, el museu pertany a la Reunió dels Museus francesos, que considerava que si el centre no es rehabilitava s'hauria de tancar. És cert és que ens vam beneficiar de la remuntada cultural de l'Estat espanyol a principi dels vuitanta, però també de la política cultural de Jack Lang de reestructuració del sistema de museus a França. Jo feia uns anys que havia creat el Centre de Documentació Cultural a Perpinyà i tenia molts contactes a Barcelona. Va ser una sort perquè vaig disposar de diners suficients per impulsar el museu. En els primers anys vam organitzar exposicions d'art contemporani per preparar una mica el terreny i després vam afegir les mostres més històriques lligades a les avantguardes. Art contemporani i art de les avantguardes relacionades amb Ceret ha estat la nostra línia d'actuació. En tots aquests anys, a més, hem passat de 500 obres a 3.000, entre adquisicions i donacions.

I mirant sempre cap a Catalunya.

Sí, perquè tenim un triangle d'or amb molts pocs quilòmetres de distància: Ceret, Cotlliure i Cadaqués. Teníem, per exemple, un projecte transfronterer amb el Museu Dalí però finalment no s'ha realitzat per culpa de la crisi. Un
altre projecte en què treballo inclou
els llocs de creació del cubisme: Ceret, Gósol, Horta de Sant Joan i Cadaqués. És un projecte acabat, en col·laboració amb la Reunió dels Museus Nacionals, que també es veuria a París però està ajornat en espera de temps millors.

Ha exposat molts artistes catalans: Tom Carr, Riera i Aragó, Tàpies,
Perejaume, Claret Serrahima... És
un museu amb una pota a cada
banda de la frontera.

Vaig néixer a Godall, al Montsià. Els meus pares van emigrar a França quan jo tenia set anys. Sóc de cultura francesa, encara que a casa sempre parlàvem català. A partir del 68, a França es van desvetllar les qüestions de les identitats de l'Estat francès i el 1978 em vaig involucrar molt en la recuperació de la llengua des del Centre de Documentació de Perpinyà. Quan arribo al museu m'adono que la temàtica del passatge és molt important a Ceret. Els artistes passen per aquí però no s'hi queden. Amb Schengen la línia de frontera entre una banda i una altra queda esborrada. I al cap i a la fi Ceret pertany a França des de 1559, no és tant de temps per a una cultura! Em semblava impensable no obrir el museu al nord i al sud i vaig optar per un projecte molt intel·lectual però que el gran públic també havia de llegir i entendre.

Quin és el públic habitual del
museu de Ceret?

És un públic molt divers. Majoritàriament són francesos, anglesos, alemanys, belgues i, després, catalans del sud i espanyols. En contra del que es pugui pensar, els catalans no han vingut amb tanta freqüència al museu. Crec que això respon més al fet que al nord d'Europa hi ha més tradició de visitar museus i de sentir que el museu és el teu lloc. Existeix una consciència molt gran que les col·leccions són inalienables i que pertanyen al poble.

Ens faltaria, doncs, aquesta consciència patrimonial als catalans del sud?

Crec que a Catalunya encara falta cultura d'anar als museus. La gent ha de ser conscient que els museus (no només els d'art, els arqueològics, els de zoologia, els d'història...) són importantíssims perquè obren els ulls a la percepció, cada cop que hi vas t'aporten un substrat i una visió diferent. No s'ha de tenir por als museus. Tenen preus assequibles, estan oberts
a tothom... Les exposicions ofereixen lectures diferents de l'obra d'un artista o d'un període determinat. Entrar en un museu és endinsar-se directament en
el patrimoni de la humanitat.

Ara que molt d'aquest patrimoni és visible a internet, alguns pensen: per què he d'anar a un museu quan puc veure les obres a la xarxa?

La xarxa és una eina de consulta i difusió molt útil per als museus, però l'experiència de l'art és única i personal i només
pot tenir lloc davant de l'obra. I has de passar per l'experiència. Si no seria com llegir un llibre sense obrir-lo. Fa uns dies pensava en això quan vaig entrar dins
de la instal·lació de James Turrell i vaig veure el vídeo de Christian Marclay, El
rellotge,
a la Biennal de Venècia.

Com es pot fomentar que el públic
tingui ganes de gaudir d'aquesta
experiència?

S'ha de treballar amb els més petits,
amb els escolars. Els hem d'ensenyar el museu com un lloc de plaer, on es poden trobar com si estiguessin a casa seva. La solució és la pedagogia molt activa, fer que aprenguin i que s'ho passin bé a la
vegada. Aquest treball pedagògic l'hem tingut molt clar des del principi al museu. A Ceret tenim entrada gratuïta per als nens, de manera que molts escolars
del poble deixen la seva motxilleta a l'entrada i entren un momentet per veure només una obra nova en exposició o una peça que acabem d'adquirir. És una de les coses que em fa més il·lusió. D'un grup d'escolars de 50, només que n'hi hagi un
o dos que s'acabin interessant per l'art
ja estic satisfeta, perquè si tens sensibilitat per l'art vol dir que tens sensibilitat per la vida. L'art obre camins a una vida diferent i et dóna una visió més generosa del món que t'envolta.

El nou director de la Tate Modern, Chris Dercon, defensa una visió del museu expandit, en què convisquin en tots els espais el coneixement, el plaer i l'activitat lúdica, com si fos una passejada. Hi està d'acord?

Sí, a més la Tate Modern ens va sacsejar a tots quan va decidir presentar la col·lecció per temes, barrejant el que és històric i contemporani. Aquesta ordenació fomenta el diàleg entre artistes i èpoques, sense prioritats entre els uns i els altres. Estem acostumats a un model que fomenta les obres estrella per sobre d'altres que queden com a menors: es va al Prado a veure Las Meninas, al Louvre per La Gioconda i al Reina Sofia pel Guernica... Però per mi l'art és un continu, i amb l'ordenació sense prioritats t'adones que no hi ha grans ruptures en la història de l'art. I aleshores pots veure que la visita
a un museu pot ser una passejada per
la nostra civilització.

Quina exposició li ha faltat al
museu de Ceret que li hauria
agradat organitzar?

Sens dubte ens ha faltat fer una exposició de Juan Gris, que també va passar per
Ceret el 1913 i el 1914 per Cotlliure, i
va retornar més tard als anys vint. M'hauria agradat fer una mostra de Juan Gris
a Ceret, i de com va reflexionar sobre
el cubisme. En certs aspectes va ser
un artista capdavanter, va introduir
els miralls a les pintures.

Què opina sobre la situació de l'art contemporani a les dues bandes
de la frontera?

Als anys vuitanta aquesta àrea va viure una ascensió molt gran, que va propiciar que Catalunya es pogués conèixer al món sencer a través dels seus artistes contemporanis. Artistes molt joves aleshores i que ara estan consolidats. Però ara ja no existeix aquella posició frontal de l'art català que hi havia als anys vuitanta. Potser aquella força provenia del postfranquisme i tothom tenia ganes de sortir i dir la seva. Hi havia una mena d'obertura al món molt gran. A França l'obertura ja havia començat arran del 68 però són els socialistes, als 80, els que van portar a terme aquest procés. La gent de la meva generació teníem moltes ganes d'expressar-nos i de construir un món nou. Però avui dia hi ha una por tan gran arreu... La globalització podria haver estat molt bona per a tothom però la por i la incertesa ho han aturat tot. Cada cop que canvien els polítics, canvien les lleis. Abans era impensable que es toqués l'edat de jubilació, per exemple. Ara tot és possible. Això fa que falti aquell impuls vital. Malgrat tot els artistes van avançant però amb pocs mitjans. Als anys vuitanta es van donar mitjans però ara ja no els tenim. Si un artista no té una galeria que funcioni, és molt difícil que el seu treball surti a la llum.

I com veu la situació lingüística a la
Catalunya del Nord?

Dins de l'escola francesa s'ha guanyat una mica perquè hi ha classes de català, però si vols l'escola en català has d'anar a les escoles Arrels o La Bressola, que no són escoles públiques. La societat encara no està a punt per a això perquè molta gent creu encara que si un nen va a una escola en català no aprendrà el francès. Reconec que s'ha millorat una mica però estem molt lluny de la situació del sud i del bilingüisme, i d'una realitat lingüística i cultural.
A la Catalunya del Nord únicament és
catalana la simbologia. Tot és català
però això només és a la superfície.


n


p

Catalana de naixement però amarada de cultura francesa.
Josefina Matamoros és una dona que es mou amb absoluta normalitat entre dues cultures: la catalana i la francesa. Va néixer a Catalunya però als set anys ja era a França. Des de sempre, però, ha estat una dona preocupada per la recuperació de la llengua i la identitat catalanes a la Catalunya del Nord. Des dels seus càrrecs al museu de Ceret i al museu de Cotlliure (aquest últim el conservarà de moment després de la seva jubilació), ha promocionat l'obra d'artistes catalans com ara Perejaume, Antoni Tàpies, Tom Carr, Joan Brossa i Riera i Aragó, del qual es pot veure una magnífica retrospectiva al museu fins al novembre. Es jubila de Ceret, però continuarà la seva feina com a comissària independent
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.