Cultura

art

istades

La quarta dimensió

Al llarg dels temps els artistes han motllurat formes, colors, volums i espais, però fins que no va arribar la imatge en moviment el temps era difícilment manipulable per als creadors. El cinema i el vídeo, i per descomptat les noves tecnologies digitals, van obrir la porta a una nova dimensió artística temporal i encara que aquest sigui un camí relativament nou, en relació amb els milers d'anys d'història de l'art, ja ha donat autèntics mestres en la matèria.

El temps de Snow

Fa unes setmanes va visitar Barcelona el videoartista canadenc Michael Snow (1929), un dels pioners del videoart, concebut tal com l'entenem avui en dia, ja que el cinema experimental va existir des del mateix moment de la concepció al segle XIX. Provinent de la fotografia, Snow va iniciar als anys seixanta una sèrie d'experiments amb la càmera que jugaven amb l'espai i el temps. En una conversa amb la crítica d'art Gloria Moure a CaixaForum l'artista, en plena forma als seus 82 anys, va presentar alguns dels seus films més emblemàtics. Encara que en el seu aspecte ens puguin semblar primitives, les primeres pel·lícules de Michael Snow no han perdut el seu efecte hipnòtic. Un exemple és Standard Time (1967), que el mateix cineasta defineix com “la meva primera temptativa d'estudiar el moviment de la càmera a diferents velocitats”. En aquest film Snow col·loca la càmera en un punt fix d'una habitació i la mou en relació amb el so d'una ràdio amb el dial en continu moviment. El so de l'aparell radiofònic és la banda sonora del moviment de la càmera, que sembla literalment ballar al ritme de diàlegs, butlletins informatius i músiques diverses. “Vaig buscar que la gesticulació sonora fos equivalent a la gesticulació de la càmera”, va explicar Snow. En la percepció de l'espectador, l'espai de l'habitació d'una casa senzilla es transforma totalment però també el tempo de tot plegat. Snow aplica rarament fórmules narratives als seus films però assegura que sí que aplica regles matemàtiques com la seqüència de Fibonacci. Potser aquesta és la raó que les cintes de Snow, malgrat la seva escassa sofisticació formal, continguin una estranya bellesa.

El temps de Viola

Michael Snow és precisament un dels mestres que han influenciat l'obra del videoartista més popular de tots els temps, el nord-americà Bill Viola (1951). El creador és ara objecte de la primera monografia sobre ell escrita i publicada a l'Estat espanyol, sota el títol Viola On Vídeo, una extensa biografia-assaig i catàleg raonat sobre l'artista. El seu autor és el periodista i assagista Federico Utrera, que quan el 2004 va veure a la Fundació La Caixa de Madrid l'exposició de la sèrie Les passions, de Bill Viola, va tenir una autèntica sotragada, segons confessa. No és perquè sí que Utrera qualifiqui l'artista d'“el Picasso de videoart”, ja que no només el considera un pioner del videoart sinó l'artífex del naixement d'“un nou gènere i un gran canvi en l'estètica contemporània”. El llibre, coproduït entre diverses universitats com la de les Palmas de Gran Canaria, la Rei Joan Carles, la d'Almeria i la de Salamanca, és, doncs, fruit de la profunda admiració d'Utrera per l'artista nord-americà, però també d'una exhaustiva investigació de les fonts artístiques i literàries de Bill Viola i de les pròpies paraules del creador.

Precisament és la plasmació del temps intern, en una obra també anarrativa, un dels temes que més interessen Bill Viola, inspirat sobretot en les filosofies orientals com el sufisme i el budisme però també en els nous descobriments científics sobre la percepció.

El temps de Marclay

No és estrany que una obra sobre la percepció del temps, la magnífica El rellotge, del suís-americà Christian Marclay, hagi estat la més popular de l'acabada de clausurar Biennal de Venècia 2011. El públic de tota condició i interessos artístics diversos ha omplert la sala de l'Arsenale on es projectava aquest superllargmetratge de 24 hores, megacollage temporal format per milers de retalls de pel·lícules de tota la història del cinema, que constitueix un autèntic rellotge cinematogràfic en temps real. El rellotge, que el jurat de la Biennal també va saber distingir amb el Lleó d'Or a la millor obra del certamen, sembla a primera vista no narrativa, però a diferència de les obres de Snow i Viola, acaba construint diverses noves narratives, a partir del caos originari, obrint i tancant brillantment cercles temporals, tant externs com interns.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.