Cultura

art

istades

En defensa de l'art difícil

En una entrevista publicada recentment al diari The Guardian, el contundent artista alemany Anselm Kiefer assegura que “l'art és difícil, no es tracta d'entreteniment”. “Hi ha poca gent que pugui dir alguna cosa sobre art, és molt restrictiu –hi afegeix el pintor–. Quan veig l'obra d'un nou artista em dono a mi mateix molt de temps per reflexionar i decidir si allò és art o no. Comprar art no vol dir comprendre l'art.” Kiefer, que acaba d'inaugurar una gran exposició a la galeria White Cube de Londres, diu que enyora els temps, durant els anys seixanta i setanta, en què els col·leccionistes es prenien més d'un any per pensar si compraven o no una obra.

Les lúcides declaracions de Kiefer al·ludeixen a la necessitat ineludible de retornar a l'art el seu caràcter reflexiu, sense que per aquesta causa hagi de ser elitista. L'art entra sovint per la pell, pot arribar a ser impactant (com moltes de les mateixes obres de Kiefer, per exemple) però això no ha de treure-li el seu caràcter eminentment poètic.

Llena i els taps de cava

Tot això em fa pensar en algunes polèmiques absurdes que de tant en tant esclaten al voltant del món de l'art, precisament quan la reflexió i el bon gust brillen per la seva absència. Millor no pensar ni interessar-se per la intenció de l'artista, l'anècdota és la reina. L'últim d'aquests despropòsits burletes és una fotografia apareguda a la premsa recentment en la qual el president del PP a l'Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, va fer escarni del monument dels castellers dissenyat per Antoni Llena que s'ha instal·lat a la plaça Sant Miquel i que s'ha d'inaugurar per les festes de Santa Eulàlia. En la imatge el polític comparava l'escultura amb un filferro d'un tap de cava. Bingo! Que enginyós! Perquè, ves per on, és cert que l'estètica de l'obra de Llena ens pot arribar a recordar un filferro, ja que l'artista ha treballat sovint amb aquest tipus de material per la seva fragilitat i mal·leabilitat. Llena, com els artistes de l'arte povera italià i com d'altres de més pròxims com Antoni Tàpies, no té manies amb els materials, no cal que les escultures siguin de bronze o marbre. És un dels assoliments de l'art del segle XX, que, recordem, ja és l'art del segle passat.

El més divertit i paradoxal de tot és que la forma de l'escultura (que s'emmarca del tot en el llenguatge propi de Llena) es va inspirar en part en una xarxa d'una ampolla de vi. Li acabaven d'encarregar l'escultura (ja fa set anys, aquest no és un projecte gestat durant la crisi) i quan l'artista va veure la xarxeta d'una ampolla de vi que havia comprat per a un sopar amb amics, li va venir al cap que la idea de xarxa era una bona metàfora dels castells. “En el castell tot és fràgil, tot tremola però en canvi tothom fa tots els possibles perquè l'estructura aguanti, en una xarxa sense jerarquies.” En tota l'obra d'Antoni Llena hi ha sempre una tensió entre fragilitat i fortalesa.

Una de les primeres idees per al monument, explica l'artista, prové d'una frase de Paul Celan que diu: “La identitat és una xarxa que et pesca”, referint-se així indirectament als castells com un dels pilars de la identitat del país. “I és que no ens podem escapar de l'entorn, de la cultura”, hi afegeix l'artista.

Llena ha tingut també en compte la ubicació del monument. Al principi l'obra s'havia de situar davant del mercat de Santa Caterina, on la visibilitat des de diversos punts era molt més clara. Per això el primer projecte preveia més altura i aportava una peça al capdamunt que en certa manera feia de tancament de l'espai. Ara, a la plaça Sant Miquel, més tancada en si mateixa, el monument ha perdut altura però en canvi aporta un element de sorpresa al vianant. La polèmica que ha esclatat al voltant d'aquest monument és tan exagerada com la que va envoltar al seu moment l'obra Núvol i cadira, de Tàpies, que corona la fundació del pintor, que també al·ludeix al concepte de fragilitat.

Un premi Turner fràgil

Enguany el prestigiós premi Turner britànic ha optat per una instal·lació fràgil i poètica, que en algunes coses recorda l'obra de Llena. El guanyador ha estat Martin Boyce, de 44 anys, que va concórrer al premi amb una instal·lació escultura de forma rectangular, gens estrident i silenciosa, que evoca un parc melancòlic a través d'arbres metàl·lics i fulls de paper. Una estètica que no em sembla gaire llunyana de la de Llena, que sovint utilitza també elements metàl·lics i paper, sobretot en les obres de petit format.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.