Tot per un submarí perdut

Un dels buits en la literatura per a joves és precisament el de les obres que combinin la ficció amb la divulgació: biografies, documentació històrica, recerca científica... Per això, l'edició d'aquesta novel·la és una grata sorpresa. I no només pel seu contingut –de diferents registres– sinó també per l'acurada edició en cartoné i pel dossier il·lustrat interior, en paper cuixé, que fa que l'autoria sigui compartida al cent per cent per escriptor i dibuixant. I mai més ben dit perquè, segons confessions dels dos autors, va ser a partir d'una il·lustració d'Oriol Malet (Martorell, 1975) que Lluís Llort (Barcelona, 1966) respongués, no amb un peu d'imatge o un aforisme, sinó amb tota una novel·la inclassificable, sense fronteres, fins i tot allunyada de la línia crossover amb què es qualifiquen ara les novel·les per a tots els públics lectors.

Cal advertir que, amb uns quants llibres més com aquest, el gremi de la malmesa crítica ja podria abaixar la persiana perquè l'estructura narrativa té tres plans: la història de ficció barrejada amb elements, personatges i efemèrides reals en 26 capítols; el plec de documents titulats Top Secret, en cuixé, i un annex final en què els autors expliquen fil per randa allò que hi ha de real i d'imaginació en cadascun dels capítols, a més de fer una anàlisi literària que, al lector, se li farà tan atractiva com la trama de la mateixa novel·la.

El narrador és un tal Nuno Peixoto, científic portuguès, que es veu involucrat en una investigació de caràcter detectivesc que l'obsessiona arran de voler descobrir quines propietats té la solució d'un presumpte líquid transmatèric que el porta fins a l'illa de Madeira, on, com si fos una cursa de fórmula 1, enmig de la Segona Guerra Mundial, entre documents i bobines magnetofòniques de vintage, descobreix que hi va haver una lluita de mitja dotzena de submarins per donar la volta al món i guanyar la guerra. No hi falta una aventura romàntica i un tresor que qui sap si va existir mai.

L'autor de la novel·la, Lluís Llort, amb una llarga trajectòria periodística –una de les ànimes del suplement Cultura d'aquest diari– i amb algunes novel·les publicades sota el braç com ara Maleït Montjuïc, Camaleó i La imperfecció de les bombolles, a més d'haver col·laborat com a guionista de la sèrie Jet lag, de T de Teatre, confegeix la intriga de Número 5. El submarí perdut amb una extensa sulfatada de documentació històrica, política, artística i social, però sempre amena, que ressegueix alguns dels fets internacionals més impactants del segle XX i que fins i tot toca moments tràgics de principis del XXI, com ara l'atemptat de les Torres Bessones el 2001 i el recent assalt a l'amagatall i posterior assassinat de Ben Laden.

El dossier interior, Top Secret –que manté la continuïtat narrativa–, embolica en la trama personatges reals, com per exemple el popular baró Thyssen, l'escriptor Yukio Mishima i un fals germà del tenor Luciano Pavarotti. És aquí on l'il·lustrador Oriol Malet ha elaborat una mena d'àlbum il·lustrat, però també novel·lat, amb làmines que parlen soles, esplèndides de color, que volen representar el sèpia i la humitat del paper vell d'arxiu secret, amb algunes trapelleries pròpies de collage, petits estris reals manipulats i un catàleg de caricatures grotesques d'una gran força expressiva.

Novel·la i edició inclassificable, sí. Però de lectura atractiva, estimulant, que demana la complicitat permanent del lector. La del veterà, perquè apel·la a la seva memòria. I la del novell, perquè l'impulsa a activar la curiositat, el coneixement i la interpretació a partir d'una ficció que té tota la pinta de ser real. I tot per la broma del dibuix d'un submarí perdut al desert... que no és pas el Yellow Submarine dels Beatles, però que, tenint en compte la vocació universal que es respira en la novel·la, ningú no diu que no ho pugui ser.