Cultura

La teva cara em sona

Neil Harbisson (Mataró, 1982) anava ahir vestit de do, un do fluixet, per ser fidel al blau celeste, una mica elèctric, de la jaqueta que portava, i això, i el fa dels pantalons, d'un vermell viu, era indici suficient per saber que estava content. “Abans portava sempre roba blanca i negra, però ara prefereixo vestir-me amb colors que sonin bé”, diu aquest artista i músic de pare irlandès i mare catalana que va néixer amb una afecció singular: només veu en blanc i negre. De petit, van diagnosticar-li daltonisme, però quan van adonar-se que confonia no només el vermell i el verd, sinó també tots els altres colors, els metges van haver de rectificar i establir que, en tot cas, aquell nen era “molt i molt daltònic“. Fins als onze anys no va saber que el que ell tenia era acromatòpsia, una anomalia visual raríssima per la qual l'ull no rep cap estímul davant el color. A Neil Harbisson, al contrari del que un tal diagnòstic podria fer pensar, se li va obrir el món: per fi la seva singularitat tenia un nom, per fi els altres podrien entendre que sentís aprensió per un món pintat pensat exclusivament per als qui el poden percebre. Perquè a veure, què fas davant unes aixetes si no saps distingir entre el vermell de l'aigua calenta i el blau de la freda? I com t'ho fas per agafar la línia vermella del metro? I si t'assenyalen aquella dona tan guapa, la pèl-roja del jersei violeta? I com discrimines una pàtria de l'altra si et planten al davant les banderes d'Irlanda, Itàlia, França i el Perú, totes amb tres franges idèntiques d'uns grisos indistingibles? “Vaig arribar a odiar el color perquè és molt difícil ignorar que existeix”, va confessar dijous a La Mercè, convidat a explicar el treball artístic que ha desenvolupat a partir de les facultats sensorials que ha desenvolupat gràcies a un artefacte cibernètic, concebut en col·laboració amb l'investigador Adam Montandon, que li permet reconèixer els colors transformant-los en sons.

Neil Harbisson, sí, és un ciborg, el primer ciborg oficial del món des que el govern britànic va acceptar que a la fotografia del seu passaport aparegués amb l'ull electrònic que porta sempre suspès del front i que s'ha convertit en un òrgan més del seu propi cos. A través d'aquest sensor, connectat al cervell per mitjà d'un xip instal·lat vora la nuca però que aquest any preveu incrustar-se directament al crani, Harbisson no veu els colors: els escolta. Va començar amb sis colors bàsics, a cada un dels quals va assignar un so, i a poc a poc va anar ampliant el registre fins a ser capaç de distingir-ne, ara mateix, fins a 360. Ens deixa escoltar a aquesta seva carta cromàtica tota seguida, i sona com un xiulet que s'allunya i s'acosta, terriblement estrident a estones. Una dona de la fila del davant, es tapa les orelles visiblement incomodada. Al principi, a Harbisson aquesta polifonia també l'enervava, però s'hi ha adaptat tan bé, que l'ha convertit en un sisè sentit, la facultat “sonocromàtica”.

Mirar és per ell una experiència sonora. Sap com sona un plàtan, o una carxofa, o un Miró, així que a taula juga a fer combinacions d'aliments que li permetin menjar-se les seves cançons preferides i recorre els museus com si fos a una sala de concerts (El crit, de Munch, per cert, xiscla de debò). Sap fins i tot com sonen les cares a través dels retrats sonors que ha fet de gent com ara Tàpies, Maragall, Leonardo di Caprio o Montserrat Caballé, que paradoxalment, diu, no sona gaire: té els cabells i els ulls tan negres, i la pell tan blanca, que amb prou feines emet senyals acústics. El primer retrat el va fer del príncep Carles d'Anglaterra, i admet que el va sorprendre que “sonés tan bé”, cosa que demostra que “el color i la forma són dos mons a part”. A través d'aquest experiment, ha descobert també que les discriminacions racials per motius de pell són absurdes: “Tots som taronja, no pas blancs o negres. Només que alguns tirem més a groc i d'altres, més a vermell”. Tampoc les ciutats són grises, un color que assegura que costa bastant trobar. Londres, per exemple, és extremadament vermella, i Lisboa, per contra, tira al turquesa i a un groc molt tènue. (Avui, passejant per Girona, intentarà esbrinar quin és el color dominant de la nostra ciutat). Ha acabat explorant el procés invers, transformant el so en color. Els telèfons, tots, sonen verds; l'aspiradora, en canvi, crea ones seqüencials vermelles. El cèlebre Per a Elisa de Beethoven és lila i blavós, Mozart “és tot ell molt groc”, i l'himne del Barça, sentint-ho molt, no és ni blau ni grana.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.