Cultura

Visionari en somnis

“Tota la seva poesia s'ha simplificat;
es diu que és surrealista
i s'ha acabat”
Quaderns Crema reedita ‘Sol, i de dol' amb motiu dels 25 anys de la mort del “degà dels poetes”

Tenia fama d'esquerp, sempre amb aquell posat de pocs amics. Parapetat en la seva torre de Babel particular –la pastisseria Foix de Sarrià, que encara existeix– rebutjava una rere l'altra les entrevistes que li proposaven. Fins i tot va enviar a dida Soler Serrano, que el volia convidar al seu programa televisiu (poca broma) A fondo. “Jo ho he dit tot en els meus llibres”, esgrimia. S'entén perquè li deien amb reverència “el degà dels poetes”.

Però, com totes les àuries que envolten els artistes té un punt d'inventat, un punt de comoditat davant d'una realitat escàpola: Qui era J.V. Foix? Una de les persones que van tenir el privilegi de tractar-lo de prop, l'editor de Quaderns Crema Jaume Vallcorba, somriu davant tots aquests apel·latius que apunten el seu suposat hermetisme. “Era més aviat solitari, reservat, misantrop, d'acord, però arnat? No!, ben al contrari! Anava sempre arregladíssim i li agradava prendre xampany.”

L'editor va treballar al seu costat durant set anys per elaborar l'Obra completa. Va ser Foix qui li va fer la proposta, meravellat de la finor d'un aleshores jove Vallcorba (doctorat feia poc amb una tesi sobre Junoy a l'efervescent UAB del moment), que va arribar a assenyalar-li un error semàntic en un dels seus versos: “‘Per què enterreu la figura carnal?' [sobretot se l'havia de tractar de vós, res de vostè, que “no existeix en català”]. ‘No ho faig pas', em va respondre Foix. ‘Però si colg ve de colgar, no de colcar!', li vaig dir.”

El problema, per Vallcorba, és que Foix era una persona poc coincident amb la gent del temps que li va tocar viure. “Sempre li preguntaven: Què vol dir això de l'octubre viratge?, i ell es posava a riure; preguntar-li això és no saber llegir poesia ni literatura.”

Respecte a la seva poesia, considera que ha estat un autor incomprès: “Els crítics el van incloure dins el grup dels surrealistes, i pensant-se que això eren unes boires en què no cal entendre res es van quedar tan amples.” Vallcorba defensa que Foix no va ser un autor surrealista, si més no caldria matisar i posar-lo més de la banda d'un Apollinaire que no pas en la d'un Breton. “En un país tan surrealista com el nostre, l'únic que no era surrealista era ell!”

Enfront de l'hermetisme de les primeres proses, Vallcorba assenyala la claredat dels sonets de Sol, i de dol (1947), que acaba de reeditar en una edició de butxaca per commemorar els 25 anys de la desaparició del poeta, que se celebra avui. “Aquí tracta de temes com ara la pertinença a una estirp, la relació entre el perdurable i l'efímer, l'amor com a porta del coneixement, les preocupacions religioses...” Repassant altres títols destacats, apunta com en Les irreals omegues (1949) el poeta també “dóna pistes perquè l'entenguin”. En aquest cas és una poesia política: “El seu contingut és molt potent, dóna una puntada de peu al Front Popular i als franquistes, la qual cosa només podia fer-se en una retòrica surrealista, però en el fons és un llibre realista.”

L'editor apunta com després va fer una poesia “juganera, desimbolta, molt estiuenca, relacionada amb la platja i el mar”. Però el poema “És un quan dormo que hi veig clar”, li ha fet molt de mal. “Tota la seva poesia es simplifica, es diu que és surrealista i s'ha acabat.” Rere aquesta operació hi veu tòtems de la crítica catalana (no direm noms) que el van vincular a les avantguardes i se'n van rentar les mans. Agosarat, Vallcorba creu que se l'hauria de vincular més aviat al noucentisme.

Vint-i-cinc anys després de la seva mort, Foix s'alça com un dels clàssics al costat de Josep Carner, Eugeni d'Ors, Francesc Trabal i Gabriel Ferrater (que fou amic seu), tot i que l'editor es plany que no és prou conegut. En la recent edició de Sol, i de dol (“hauria de ser de lectura obligatòria a les escoles”) aporta una nova introducció en què situa l'obra en el context literari i històric. L'Obra completa continua viva, tot i que la venda és “molt modesta”.

J.V. Foix (es veu que la V. de Vicenç se la va inventar, de la mateixa manera que abans havia utilitzat el pseudònim Fòcius, inspirat en el seu admirat Charles Maurras, sí, Foix va tenir un passat feixista, per bé que temporal, puntualitza Vallcorba), va néixer a Barcelona el 1893 en el si d'una prestigiosa família de pastissers de Sarrià. Va començar els estudis de dret, que va abandonar al segon any.

Compaginar els deures

Sempre va compaginar la seva feina del negoci familiar amb les inquietuds literàries, que el van empènyer a col·laborar en publicacions com ara Trossos, La Cònsola (1919-1920) o La Publicitat (1923-1936) on va dirigir la secció d'art. De seguida es va interessar per les avantguardes artístiques. Va ser un dels pioners, amb Salvat-Papasseit, a fer cal·ligrames. En acabar la guerra va continuar treballant en la pastisseria i ajudant els joves poetes, com ara Joan Brossa. El 1962 va ingressar a l'Institut d'Estudis Catalans. Va rebre diversos guardons, entre els quals la Medalla d'Or de la Generalitat. El Parlament va presentar la seva candidatura al Nobel el 1984. Curiosament, ell va desinteressar-se del premi i en una de les poques entrevistes que li van fer el 1980 va dir que si algun escriptor català el rebia algun dia, aquest seria Baltasar Porcel. En fi.

Pel que fa a la seva obra, no és gaire extensa i es divideix entre poesia i prosa poètica. Joan Manuel Serrat va ajudar a difondre-la fent una versió del poema És quan dormo que hi veig clar, del llibre On he deixat les claus (1953). El seu darrer poemari va ser Cròniques de l'ultrason, de l'any 1985.

El pròxim suplement Cultura, dedicat al poeta

Per gentilesa de Quaderns Crema, el pròxim suplement Cultura de dijous publicarà un llarg extracte de la introducció que Jaume Vallcorba ha preparat per a la reedició en butxaca de Sol, i de dol, un dels clàssics del poeta de Sarrià. Vallcorba recorda que era el poeta qui afirmava que aquest llibre “va ser publicat el 1947–encara que el seu peu d'impremta afirmi que és del 1936: una argúcia per despistar les autoritats, encara que el poeta sempre afirmà que el 1936 ja estava imprès, i que va ser l'esclat de la guerra el que en va impedir la difusió”. Després de moltes vicissituds i d'haver travessat el desert amb la cultura catalana, la poesia de Foix es convertiria en un dels referents imprescindibles per als joves escriptors de la Generació dels Setanta. Un d'ells, Jaume Vallcorba, iniciaria a partir de la dècada dels vuitanta l'edició completa de la seva obra poètica, en edicions fetes amb cura i revisades sovint pel mateix autor. La fidelitat entre editor i autor arriba fins al nou segle i esperem que sigui per als nous lectors l'al·licient que va representar l'esclat imaginatiu de la poesia de Foix

D.C.

La Fundació J.V. Foix homenatja avui el poeta

La Fundació J.V. Foix es proposa celebrar els 25 anys de la mort del poeta amb diversos actes públics. El primer d'aquests actes tindrà lloc avui mateix, a les 12 del migdia, al cementiri de Sarrià, on reposen les seves restes. Durant aquest acte hi haurà un parlament a càrrec de Xavier Lloveras, autor del text “Mots i maons” inclòs en el llibre Tombes & Lletres de l'editorial Sidillà. Tot seguit es farà una lectura de poemes seus en què podrà participar el públic assistent de manera espontània, tot i que ordenada. Hi haurà després altres actes en què es glossarà la figura i l'obra de J.V. Foix. Per exemple, les lectures a la biblioteca Clarà de Sarrià-Sant Gervasi. Al llarg del curs 2011-2012, Carmen Sobrevila i Montserrat Ruiz inicien, com cada any des d'en fa sis, un nou curs sobre l'obra de Foix. Aquest any el títol de les lectures és J.V. Foix i les arts, en què estudien la relació de Foix amb artistes com ara Josep Obiols, Joan Miró, Salvador Dalí i
Picasso, entre d'altres.

Un altre dels actes previstos per la fundació és publicar al seu web cada setmana del 2012 un text dels molts que conformen l'obra d'articulista, que sovint passa desapercebuda. En concret, es reproduiran textos apareguts a les pàgines de La Publicitat entre el 1922 i el 1936.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.