La felicitat de l'entrevista

Diuen que la gent que convidava al plató del programa d'entrevistes Personatges se sentia tan còmoda en companyia seva, que a vegades, com Mary Sampere, deixaven davant la càmera la bossa als peus de la cadira, com si fossin a casa de tertúlia amb una amiga. Ella mateixa acostumava a recolzar-se familiarment damunt la taula, a vegades fumant i tot, en aquella època que els vicis no feien tanta por, i aconseguia treure de persones poc donades a l'exhibició, com Joan Fuster, Fabià Puigserver o Llorenç Villalonga, alguna inesperada confidència. En aquell programa que va durar només una temporada en antena, entre 1977 i 1978, perquè segons l'aleshores director general de TVE ja “no quedaven més personatges catalans” per entrevistar, va donar a conèixer al gran públic l'inimitable talent periodístic de Montserrat Roig (1946-1991), aquella escriptora que de jove havia somiat a escalar triomfal les escales d'El Molino emplomallada com una vedet i va acabar davallant, en canvi, per l'escalinata infernal de Mauthausen en un llibre reportatge sobre Els catalans als camps nazis encara avui insuperable. El compromís ètic de la seva activitat periodística, que va desplegar a Tele-exprés, Destino, Triunfo, Serra d'Or o l'Avui, en uns articles militants que no es desentenien tampoc de la tendresa (talment Un pensament de sal, un pessic de pebre, com va titular un aplec de les seves peces), es pot retrobar en una exposició itinerant, organitzada l'any passat per commemorar el vintè aniversari de la mort de l'escriptora, que es pot visitar fins a finals d'abril a la seu de Girona del Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Montserrat Roig, periodista. Vint anys sense la seva veu, aplega una trentena de fotografies que la seva amiga i col·laboradora Pilar Aymerich va fer-li durant el temps que van treballar juntes en les entrevistes del programa Personatges, en què l'escriptora apareix conversant amigablement amb Pierre Vilar, Camilo José Cela, Lola Anglada o Juan Marsé, però també d'altres imatges que la descobreixen en la seva vida privada, envoltada dels seus, o posant coqueta i riallera davant la càmera còmplice d'Aymerich. Les fotografies, acompanyades de textos de la mateixa Montserrat Roig seleccionats per la també periodista Tate Cabré, permeten apreciar l'enorme vitalitat d'aquesta autora morta prematurament d'un càncer, als 45 anys, que afirmava que una de les coses que li havia costat més d'aprendre del seu ofici era escriure amb fredor, allò que aconsellava Txèkhov, puntualitzava en una conversa amb Maria Aurèlia Capmany, que “en el moment d'escriure has de tenir el cor com si fos marbre”. Ho va aconseguir només a mitges: la seva escriptura, feliçment, s'acosta més a l'aigua.