Retaules de física i art

Heus aquí, a la Pinacoteca del Coneixement, diversos retaules que procedeixen

de l'estudi del pintor Lars Physant. A diferència de la pintura romànica, gòtica i renaixentista –la revolució del coneixement fragmentat es va reagrupar amb l'Enclyclopédie com avui en nou període amb l'internet –, les obres de paret no han estat penjades en cap església, ni palau, ni xarxa virtual, i tanmateix són quadres històrics amb escenes reals de diverses civilitzacions, cultures i religions de pas entre la imatge fixa i el moviment narratiu de l'ull. A les primeries del segle XXI, en el món global, es viu un present simultani.

Collages suspesos, simulacres plans, imatges flotants. Imatges en el silenci, parlotejadors en comunitat, rituals, runes, paisatges on la llum vibra com en els àtoms presocràtics. Espectres de les imatges transsubstanciades en llum després de la mort de la imatge. La pintura transcendeix la realitat del visible sota la visió de Lars Physant. Tot i que nom i cognom ens cauen al damunt amb la irreversible fatalitat biològica i l'adscripció jurídica, l'anomenat designa. I en alguns casos proverbials, a més, la signatura significa. És el cas que ens ocupa, el de l'artista d'origen danès i resident a Barcelona de nom Lars Physant (Copenhaguen, 1957). Perquè, en efecte, Lars, llegit amb la fonètica llatina, en la qual s'agermanen les llengües romàniques, es refereix a L'Arts, allò que és fet amb ofici i intel·ligència i que cerca la bellesa o, no pas paradoxalment, l'engany. I és així que en l'obra de Lars se'ns fa visible com l'art de la representació visual transmès per tradició amb la pintura no té en el real la seva finalitat, sinó l'estudi del que la compon. Procura de fer-nos visible l'invisible. I de posar en moviment el que és quiet en la pintura.

Totes les ciències han de menester l'art, Lars, i ser arts en combinatòria i arts en amor a fi de ser llenguatge, això és coneixença. És sabut que el mètode científic és descregut, empíric i provisional. Tot el contrari d'allò religiós, que és veritat. I és així que les arts han anat desplaçant l'ull empíric del cirurgià per l'ull intuïtiu del físic, capaç d'encabir al cervell teories no visibles. La ciència d'avantguarda, especulativa i prospectiva es retroba, com més enllà anem, amb el més antic, els presocràtics. L'art manual que pintava el que l'ull veu amb la mà, pinta amb Lars Physant l'art de la física i de la psique. El nostre sant –sant de la física i de les arts– converteix amb la mà de pintor les coses materials en mentals i el món físic en psíquic. Però també el món religiós, amb els seus rituals de mort i exercicis eròtics, serà reconvertit en un món físic i psíquic, quàntic.

La cultura visual danesa viu a vuit minuts de l'estudi del pintor, a la Mediterrània. La mare a un segon de llum, tan a prop els clàssics. Llum rasant l'una, tallant en biaix, freda i escanejada, analítica; frontal l'altra, romànica, en sol i ombra i en esclat pirotècnic. El món diürn i el món nocturn s'igualen com a termes oposats. El que és despert dorm en les tramoies del temps. El que és runa reviu. Si mirem la pintura de Lars Physant veiem instants captats i aturats d'un passat on no som que ens arriben en molècules de llum. En un gir en la història de l'art, fora del gest, la pintura en lloc d'assecar dóna vida. Mirant colors, llegim la llum dels àtoms. Tantes síl·labes, prefixos i mots com allò que escric. Tots depenem que no s'apagui l'art que com un cervell encès, en fusió, en combustió permanent, allà quiet, deixa que la mà explori els límits. Vivim dels àtoms engendrats per les imatges mortes.