Cultura

Amb dents i ungles

El filòleg, historiador i editor Josep Massot i Muntaner guanya el 44è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes

“Tant de bo
que un dia aconseguíssim la independència en condicions raonables”

Sembla inofensiu, però el nou Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Josep Massot i Muntaner, afirma que “sempre ha lluitat amb dents i ungles per la llengua catalana”, motiu pel qual ahir, en el moment de fer-se pública la seva elecció, es va mostrar molt preocupat pel “retrocés” del català a les illes Balears. Aquesta situació, que qualifica de “greu”, l'afecta per partida doble, ja que, nascut a Palma el 1941, el pare Massot s'autodefineix com un “mallorquí que exerceix”, sentint-se un “català de Mallorca” a Barcelona, i un “barceloní de Mallorca” a les Illes. A més, sempre ha mantingut uns vincles molt estrets no només amb Mallorca, sinó també amb les “illes petites” (Menorca, Eivissa i Formentera), “contràriament al que es fa normalment”. Una cura pel territori que ha fet extensible a tots els Països Catalans.

Però qui és el pare Josep Massot i Muntaner? El representant del jurat, Ramon Pla i Arxé, ho va tenir complicat per glossar el que ha estat la tasca duta a terme per Massot, ja que simplement és “ingent”. D'una banda va destacar la seva faceta d'investigador de la cultura catalana, que ha treballat a fons temes d'història de Mallorca, però també de llengua, de literatura (en concret, escriptors de les Balears), sobre l'Església catalana –i concretament sobre Montserrat, on viu d'ençà que es va fer monjo el 1962–, i finalment de cançó popular, de la qual ha editat 12 toms. Ras i curt, són vuitanta volums de llibres i “com a mínim” mil dos-cents articles.

De l'altra, hi ha la seva faceta d'editor al capdavant de les Publicacions de l'Abadia de Montserrat, en el marc de les quals ha fet una feina “fora mida”: “Ha ampliat el públic lector amb llibres infantils i populars”. També va recordar que va fundar la Societat Catalana de Llengua i Literatura de l'Institut d'Estudis Catalans, que publica la revista Llengua & Literatura, dirigida (1986-2009) per Massot, i la revista Randa, fundada el 1975 i dirigida també per ell.

Per tot plegat, el jurat ha volgut retre un reconeixement a la “dedicació sostinguda, rigorosa i productiva” del pare Massot amb un premi que suposa la “coronació” d'un conjunt de premis, entre els quals hi ha la Creu de Sant Jordi (1996), el Premi Nacional de cultura popular (1997) de la Generalitat de Catalunya, i el doctorat honoris causa (1998) de la Universitat de les Illes Balears.

El guardonat va rebre el premi amb “sorpresa” i el va comparar amb el primer que va merèixer, el Francesc de Borja Moll, concedit per l'Obra Cultural Balear (1989). “Vaig veure néixer el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i molts dels guardonats han estat mestres meus.” Per exemple, del primer guardonat, el doctor Jordi Rubió i Balaguer, en va publicar l'obra completa, i també va mantenir molta relació amb Joaquim Molas, que li va encarregar un primer article quan era estudiant.

‘Labora et ora'

“He fet el que he pogut”, somreia Massot davant la llista interminable de mèrits i obra realitzada. I això que no ha abandonat la part de “l'ora” de la seva condició eclesiàstica de sacerdot, i que li menja molt de temps. “El meu dia a dia és normal, atenem moltes persones necessitades, també desparem la taula, tenim les nostres obligacions... la resta del temps l'aprofito per estudiar i escriure, treballo sempre, no faig mai vacances i, ara ja no perquè sóc gran, però sovint treballava de nit.”

Tornant a una de les seves principals preocupacions, l'estat del català a les illes Balears, el pare Massot va adherir-se a la manifestació que es va fer diumenge a Mallorca, i va apuntar que està en perill el consens que s'havia assolit entre esquerres i dretes per garantir uns “mínims” per a la llengua. “El fet que el català passi a ser només un mèrit per als funcionaris i no una obligació tira per terra tota la feina feta des de la mort de Franco.” Davant aquesta situació, el també director de l'emblemàtica revista Serra d'Or sosté que “només ens queda protestar i resistir, com hem fet fins ara”.

El somni d'un estat propi

En tot cas, i davant el recent gir cap a l'independentisme de Convergència Democràtica, l'historiador constata que hi ha “un moviment de valoració cap a les nostres coses”, i que “cada vegada ha anat augmentant més el rebuig cap a l'Estat espanyol”. Justament l'estudiós ha treballat en l'himne d'Els Segadors: “És curiós perquè ja els anys vint els historiadors van apuntar que s'havia imposat aquest himne davant les prohibicions dels governadors civils.”

Amb tot, el nou Premi d'Honor de les Lletres Catalanes manté la prudència: “Ja veurem què passa perquè tot necessita el seu temps, però és cert que estem veient coses que no hauríem ni somniat”, i va rematar amb un “tant de bo que un dia aconseguíssim la independència si és en condicions raonables, perquè aconseguir un estat corrupte no serviria de res”.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.