Cultura

Una complicació innecessària de la llengua culta

CLAR I EN VALENCIÀ

En la llengua culta s'acostuma —no sé per què, la veritat— a escriure sempre la forma plena del pronom àton de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-, i així, habitualment, s'escriu se sent, se suposa, se sabia, se sol fer, se celebra, se cita, etc., en lloc d'escriure es sent, es suposa, es sabia, es sol fer, es celebra, es cita, etc. És un costum pertorbador sense cap fonament científic ni històric que el justifique. És, simplement, un caprici que no aporta res positiu a la llengua i, en canvi, sí que té una conseqüència negativa: complica innecessàriament la vida —una mica més encara— a qui aprén a escriure la nostra llengua.

No hi ha cap norma lingüística que obligue a emprar sempre la forma plena del pronom feble de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-. Els qui defenen que es faça d'eixa manera, diuen que és per a evitar una cacofonia. Si cerquem la paraula cacofonia en el DIEC trobem la definició següent: “So desagradable, especialment el que resulta de la combinació d'uns sons determinats en un mot o en un enunciat”. ¿Quan un so és desagradable? Això és una cosa totalment subjectiva. A unes persones pot semblar-los desagradable el fet de pronunciar es sabia i a unes altres no. A mi, personalment, no em sembla gens desagradable. Es sabia és com ho he dit —i escrit— tota la meua vida i com continue fent-ho. En canvi, la pronúncia se sabia em resulta postissa, artificiosa i, a més, em sona a castellà. Per a mi és desagradable se sabia, no es sabia.

Els qui defenen aquesta arbitrarietat haurien d'explicar per quins motius no s'ha d'actuar de la mateixa manera amb els pronoms febles de primera i de segona persona i, per tant, escriure també me menjaré en lloc de em menjaré o te tiraré en lloc de et tiraré. Dir que es sabia és malsonant i em menjaré o et tiraré no ho són pas, a més de ser una afirmació completament subjectiva em sembla d'una frivolitat impressionat.

Una regla raonable i senzilla és dir que davant totes les formes verbals de tots els verbs s'han d'usar sempre únicament i exclusivament les formes reforçades (o invertides) del pronoms febles (o àtons) em, et, es, ens i us. Jo ho faig sempre d'eixa manera. No use mai la forma plena del pronom feble de tercera persona davant dels verbs començats per s-, ce- o ci-. Les formes plenes me, te, se, nos (o mos, plural analògic de me) i vos les use només ocasionalment, si cal, en algun exemple en què considere que he de reflectir la llengua col·loquial. En els escrits formals no use mai les formes plenes dels pronoms febles. La forma plena vos, tampoc la faig servir mai, encara que el seu ús és normatiu.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.