Cultura

Aquell líder que hauria pogut ser

Gatell i Soler publiquen ‘Amb el corrent de proa', una investigació sobre la vida política de Vicens Vives

Jaume Vicens Vives, més que preguntar-se
qui som,
es preguntava cap on anem

Glòria Soler i Cristina Gatell ja eren amigues amb tres anys, a les monges. És una amistat de tota una vida (no direm de molts anys, que no queda elegant). Es consideren dues historiadores outsiders. “No som de cap tribu ni capelleta, no hem de passar comptes amb ningú i això ens permet ser molt lliures i passar-ho bé fent el que fem, que a última hora és el que compta”, explica Cristina Gatell.

Després de tres anys d'investigació acaben de publicar a Quaderns Crema Amb el corrent de proa. Les vides polítiques de Jaume Vicens Vives. “Són 683 pàgines i de contingut acadèmic, però que es llegeixen amb molta amenitat”, comenta l'editor Jaume Vallcorba. “Pensàvem que no es podia dir res més sobre Vicens Vives, i no és així; les dues autores han reunit molt de material per explicar el seu periple polític”, afegeix l'editor.

“Havíem de fer un recorregut per la vida d'una persona que no es va dedicar a la política, però que va intervenir en la democratització del país”, comenta Glòria Soler.

Jaume Vicens Vives (Girona, 1910 - Lió, 1960) va ser historiador, escriptor, catedràtic i editor, un intel·lectual inquiet. “El que més hem admirat d'ell és aquest compromís en temps difícils, amb corrent de proa; des de la càtedra, des de les associacions i organismes ciutadans; no era home de partit, ho era de plataformes i moviments”, afirma Soler.

El 1939, quan ja era en un camió a Girona, a punt de sortir del país, va decidir quedar-se. “Penso que ell, com la majoria, no era conscient de com serien de dures la repressió i la postguerra; si ho hagués sabut, dubto que s'hagués quedat”, assegura Gatell.

Segons les dues historiadores, Vicens Vives carregava una motxilla amb tres pedres: es va atrevir contra patums de l'època (com Ferran Soldevila i Rovira i Virgili), es va casar pel civil a la Universitat de Barcelona i va escriure articles (signats com a Lorenzo Guillén) propers a la ideologia franquista i sobre geopolítica (utilitzada pels nazis).

Tot i tenir coneguts dins de l'Opus Dei, en bona part per aconseguir la càtedra que tanta lluita li va costar, “la seva ideologia estava molt lluny de la de l'Opus, perquè no era un home religiós –els fills no van anar a escoles religioses, impensable a l'època–; el que sí que no podia suportar de cap manera era la Falange i, a més, tot i ser molt obrerista, es mostrava anticomunista”, assegura Gatell.

El llibre, que abraça del 1927 fins al 1960, està dividit en deu apartats que analitzen trams de pocs anys i temes com la xarxa d'influències, moviment dins la Catalunya resistent, el diàleg amb l'Espanya polifònica, els seus llibres de combat... A més, inclou un magnífic plec de correspondència entre Vicens Vives i Josep Pla.

“Deia que amb idees i amics, es poden fer moltes coses”, i les va fer, tot i que només va viure 50 anys. “Més que preguntar-se qui som, es preguntava cap on anem, i volia marcar la ruta a seguir i fer de pont; era un optimista, malgrat les circumstàncies”, diu Gatell, “i tenia una gran capacitat d'exercir el lideratge”, afegeix Soler.

Mostrant-se tan simpàtiques com rigoroses, Glòria Soler i Cristina Gatell es neguen a fer cap hipòtesis sobre quin camí polític hauria seguit Vicens Vives si hagués arribat viu a la democràcia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.