Cultura

Tratge

CLAR I EN VALENCIÀ

Anomenem tratge a un vestit que consta de jaqueta, pantaló —o falda, si és de dona— i, opcionalment, jupetí, tot de la mateixa tela.

Podem dir, per exemple: “T'has de fer un tratge nou que este el tens ja molt anadet.”

En Els valencians pintats per ells mateix d'Enric Soler i Godes podem llegir: “Tratge de burell, calces blanques i sabates de frare.”

En la novel·la Lina Morell, un cas apassionant de Jordi Valor i Serra trobem: “El xicot arrimà el carro a la carena de l'andana i en veure entre les poques persones que baixaren a una jove senyorívola amb tratge sastre negre i un petit maletí a la mà, se dirigí devers ella amb decisió:

“—Senyoreta Paulina?”

I en la mateixa novel·la, un poc més avant: “En efecte, oberta que fou l'antiquíssima caixa, d'allí anaren eixint vestits antics: vestidets d'ella de son temps de col·legiala, tratges de caçador del seu pare i, per fi, tot impregnat del ferum del patxolí, un magnífic vestit de vellut negre amb adreços i voreres de fil d'or de la seua àvia materna, que ambdues jóvens recordaven molt bé quan se'l posava encara na Beatriu, la mamà, que estava formosíssima quan apareixia els dies de festa abillada amb tal vestimenta.”

La paraula tratge és un castellanisme fortament implantat en la parla dels valencians i considere que fóra adequat incorporar-lo a la llengua normativa, encara que només en l'accepció definida. No crec que calga acceptar-la com a sinònim del substantiu vestit en totes les seues accepcions. La paraula ja va ser arreplegada per Escrig i per Martí i Gadea en els seus diccionaris del segle XIX, però no la inclouen ni el Diccionari General de la Llengua Catalana de Pompeu Fabra ni el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans ni el Gran Diccionari de la Llengua Catalana de l'Enciclopèdia ni el Diccionari Valencià de l'IIFV. Sí que l'arreplega, en canvi, el Diccionari General de Francesc Ferrer Pastor que diu: “tratge. m. Vestit complet d'una persona, especialment d'home, tern [traje]”. També recullen el mot el diccionari del SALT 3 i el Diccionari Ortogràfic i de Pronunciació del Valencià de l'AVL, però, en els dos diccionaris, apareix escrit trage. Considere que eixa grafia és totalment inadequada perquè, en la nostra llengua, totes les paraules que acaben en a tònica + prepalatal africada sonora + e àtona, s'escriuen amb tg. En cap cas —i tenim tres-cents huitanta paraules que acaben d'eixa manera— la prepalatal africada sonora es representa per una g. Fer una excepció amb la paraula tratge ho considere una complicació innecessària i sense cap justificació. Un bon grapat de les paraules acabades en -atge són manlleus d'altres llengües, especialment del francés, i han estat adaptades a la nostra llengua, a voltes d'una manera forçada, com en el cas de garatge, adaptació de la paraula francesa garage, que malgrat que tothom la pronunciem 'garaig' o 'garaix', l'escrivim garatge. També algunes són adaptacions de paraules d'origen castellà, com ara taquillatge. ¿Què té de diferent tratge per a fer-ne l'única excepció? ¿Té sentit escriue ultratge i, en canvi, trage? Els que defenen la grafia trage en lloc de tratge han d'explicar per quins motius hem d'acceptar aquesta absurda complicació ortogràfica.

Nota:

- SOLER I GODES, Enric Els valencians pintats per ells mateix (Noguera, València, 1962, pàg. 102)

- VALOR I SERRA, Jordi Lina Morell, un cas apassionant (Sicània, València, 1964, pàgs. 39, 48 i 49)

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.