Dues ànimes fràgils

Un noi de 14 anys, Lorenzo, amb un lleuger problema d'adaptació social, s'amaga al traster del soterrani de l'edifici on viu amb els seus pares. Ho té tot preparat per estar-hi una setmana, mentre a casa es pensen que ha anat a esquiar. “Amagar-se per no anar a una setmana blanca no em sembla gens malaltís”, comenta Niccolò Ammaniti, l'autor de Tu i jo (Angle i Anagrama).

Nascut a Roma el 1966, Niccolò Ammaniti ja va estar tot just fa un any a Barcelona per presentar una altra novel·la seva també publicada per les dues editorials catalanes, Que comenci la festa, una comèdia coral, una gran farsa que retrata la Itàlia de Berlusconi. “Poques novel·les d'un mateix autor deuen ser tan diferents”, afirma Joan Simón, editor d'Angle. “Tu i jo té molta contenció narrativa, delicadesa, els dos protagonistes són fràgils i commovedors; el pròleg i l'epíleg carreguen la història d'un plus dramàtic impressionant”, afegeix. Per a l'editor d'Anagrama, Jordi Herralde, “és una obra mestra en format breu”.

“Em trobo molt còmode en els espais tancats, i no només com a motiu literari; de petit, un cop em vaig tancar en una mena de maleter, em vaig adormir i els meus pares em van estar buscant”, confessa l'autor italià, que, tot sigui dit, no s'esforça a ser gaire simpàtic; potser són coses de l'èxit, perquè a Itàlia és una estrella literària i les seves obres han estat traduïdes a 44 llengües.

“La història la vaig començar fa uns 15 anys; el Lorenzo es tancava igual, però el descobrien de seguida; amb el temps em vaig adonar que el fet d'amagar-se era el que valia la pena i la vaig escriure”. Lorenzo ho té tot prou controlat fins que irromp en aquest espai íntim l'Olivia. “El personatge perfecte per estar tancat una setmana és Olivia, la ionqui que ha de desintoxicar-se, una germanastra que Lorenzo gairebé no coneix, una noia més gran i més madura que qüestionarà tot el món del noi”. Ella ha de sortir de la droga i ell ha de sortir al món, a la llum.

Pel que comenta i per com se'l veu, sembla plausible que la trama de l'obra tingui a veure amb ell: “És el llibre més autobiogràfic que he escrit, tret del primer [branchie!, 1994], que ho era molt, com acostuma a passar; Lorenzo té molt de mi. Per exemple el primer cop que vaig anar a l'institut: era un zoo! Jo no en volia formar part, però ho havia de fer, abandonant la meva infantesa.”

Ammaniti va escriure un llibre sobre l'adolescència a mitges amb el seu pare, que és psiquiatre. “La meva adolescència es va acabar el dia que el meu pare va ser conscient que jo seria escriptor; jo tenia 25 anys... ja se sap que els italians triguem molt a deixar de ser adolescents, però tampoc és dolent”.