Cultura

Quadern de Cinema

Fran Ruvira ha debutat amb un film estimulant que, des de la memòria familiar, desmunta els ressons d'una mitologia cinèfila

Un ‘western' inexistent

‘Orson West' és una xarxa de relats que emana de l'ombra del treball nonat d'Orson Welles

Una pel·lícula que mai no va existir –The survivors, western basat en una obra teatral de Peter Viertel que Orson Welles volia rodar a la frontera entre Alacant i Múrcia– serveix de pretext per construir la primera pel·lícula d'un cinema espanyol possible: Orson West, del valencià Fran Ruvira, un d'aquells treballs que els circuits d'exhibició segueixen condemnant a una visibilitat discreta –una sola sala d'exhibició a Barcelona i una altra a Madrid–, però que semblen disposats a trencar inèrcies, abolir llocs comuns i neutralitzar idees rebudes. Ruvira ha dedicat el seu primer llargmetratge a l'enyorat Joaquim Jordà, pare tutelar de les diverses dissidències que el relleu generacional sembla estar afirmant de maneres força contrastades, mentre els discursos oficials es segueixen resistint a escoltar-les, desxifrar-les i reconèixer-les. Ruvira va ser company de formació d'Olivier Laxe, autor de Todos vós sodes capitáns (2010), pel·lícula que, en una trista prova del que es lamenta en aquest paràgraf, va ser més rebuda i apreciada per la crítica internacional que per la local (salvant molt honroses i localitzades excepcions).

Orson West no és una pel·lícula rodona, probablement perquè la seva pròpia estratègia narrativa nega les limitacions d'un discurs tancat: en cert sentit, és moltes pel·lícules en una de sola, una xarxa de relats que emana de l'ombra d'aquell treball nonat d'Orson Welles per reflexionar sobre les empremtes d'una llegenda en un espai incontaminat de mitomania. També parla dels ressons d'una mitologia fundacional –la del western– en situacions arquetípiques com la tornada al lloc d'origen –i, per tant, al territori dels primers desencisos, de les primeres ruptures i de les qüestions no resoltes– o el descobriment (i els perills) de l'aventura –la subtrama dels nens i el pagès entorn de la llegenda del bandoler–. Veient Orson West he pensat en Irma Vep (1996) d'Olivier Assayas, en Innisfree (1990) de José Luis Guerín i fins i tot en El espíritu de la colmena (1973) de Víctor Erice.

Ruvira també desmunta la memòria mítica d'Orson Welles servint-se del testimoni de l'actriu Montserrat Carulla i de la memòria dels habitants del poble on el cineasta pretenia rodar el western invisible sobre el qual s'aixeca aquesta proposta sobrecarregada d'estímuls. En ambdós casos es tracta de cròniques d'una comunicació impossible, on l'autor de Ciutadà Kane (1941) apareix com a figura distant, esquiva, lluny de la glorificació cinèfila. Convé fer l'esforç d'anar a veure Orson West: el futur creatiu de Ruvira ens ho recompensarà.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.