Claramunt, l'errant

Hi ha molts artistes de talent desbocat que només són recordats per les seves vides de bohèmia negra. El personatge despreocupat i deixat, que pràcticament no menja, que no té compte corrent al banc, ni DNI, que deambula pels carrers com un espectral pidolaire... acaba engolint el geni ofuscat per la seva obra, per tenir-la ordenada, per lluitar-hi fins a la pinzellada definitiva.

Luis Claramunt va ser un personatge de l'alçada d'un campanar, i així se'l recorda, els pocs que el recorden, per una biografia que ell es va ben encarregar de modelar al seu gust, un gust particular. Nascut al si d'una família de la burgesia catalana, el 1951, de jove ja es va adonar que el seu món no eren les elits i les seves frivolitats sinó els marginats, o millor dit, la gent que vivia al marge de les normes socials. Claramunt va ser un d'ells per necessitat i per voluntat pròpia, i, a partir d'ells, i per tant d'ell mateix, va erigir una obra molt genuïna que avui, dotze anys després de la seva prematura mort (l'any 2000, de càncer), és poc present.

Per respecte a una obra vibrant, encara avui intrigant, poc entesa, el personatge no fa cap aparició en la primera exposició retrospectiva que li dedica un museu, el Macba, tot i que s'intueix descaradament en cada una de les més de 1.200 peces que s'hi reuneixen (sí, va ser molt prolífic, un creador compulsiu: només vivia per crear), arrecerades en un potent discurs elaborat per la comissària, Nuria Enguita.

Que Barcelona –d'on Claramunt va fugir els anys vuitanta fastiguejat per la dictadura informalista i per l'esnobisme d'uns cercles artístics que renegaven de la seva pintura anacrònica– sigui ara la ciutat que anhela fer redescobrir la seva obra té la seva gràcia. Lluny de ser un aventurer de pa sucat amb oli, Claramunt va ser un rodamón infatigable, una ànima errant, un nòmada per convicció que va fer escala a Sevilla, una sèrie de viatges a Marràqueix, i, com a destinació final, Madrid, per aquells temps la Meca per a molts pintors de l'Estat, on a més de ser un artista col·leccionat va assolir fins i tot un breu però intens reconeixement internacional. Tot i que va anar fent visites intermitents a la seva ciutat natal, mai hi va tornar a residir.

El director del Macba, Bartomeu Marí, exclama que Claramunt va ser un artista –autodidacta, urbà, culte i de fondària humana– que va viure el seu temps a contracorrent, “la seva pintura no s'inscriu en les famílies estètiques del moment”. Allò de mal classificar, ja se sap, és un destorb. En els seus inicis, va tenir obstinacions malaltisses amb la tradició de l'art de les quals, en l'etern viatge que va ser la seva vida i obra, es va anar desprenent. Nonell, per sobre de tots. El fascinava. Tant és així que el MNAC, o més ben dit el seu director, Pepe Serra, va donar llicència a la comissària per remenar els fons i triar les peces més significatives de l'influx estilístic i temàtic que va exercir Nonell en Claramunt.

Un gest de generositat del museu del Palau Nacional que ha anat més enllà, tan enllà que s'ha traduït en una petita exposició simultània a la del Macba en què els dibuixos de Claramunt dialoguen amb una naturalitat corprenedora amb els dibuixos de Nonell. Això que sembla tan estrany (que el MNAC i el Macba col·laborin i comparteixin projectes) serà ben normal i freqüent a partir d'ara.