Cultura

Crítica

cinema

La casa de les nines

Bonello esquiva qualsevol significació moral per construir una crònica valenta

Un estrany clima d'opi, pesantor i luxúria travessa cada imatge de Casa de tolerancia. L'Apollonide, de Bertrand Bonello. Som en el París de final del segle XIX i L'Apollonide és una de les més famoses maisons closes de la ciutat. A l'interior de l'establiment hi ha una dona que exerceix com a mare superiora d'una comunitat formada per dotze dones, de físics, cossos i orígens diferents, que viuen tancades en un món de luxe aparent on allò que domina no és res més que les estratègies de la representació. Al pis de baix, cada dia les noies viuen el mateix ritual. Es passegen davant dels clients, s'obren de cames a les habituacions i obren alguna botella de champagne per demostrar que estan en el paradís de la hipocresia moral petitburgesa. Al pis de dalt, on viuen les noies, l'ambient és més sòrdid, les habitacions no tenen cap mena de decoració i les converses giren al voltant de les malalties que poden agafar cadascuna d'elles i del desgast del seu cos jove en mans del joc de la prostitució.

Bertrand Bonello, un dels directors més suggeridors del cinema francès, estableix a L'Apollonide una sèrie de lligams amb la poesia de Les flors del mal de Baudelaire i les pintures de Courbet –personatge que de forma indirecta és present a la pel·lícula–. Hi ha tot un món de fi de segle XIX que es projecta a la pel·lícula, enmig d'una posada en escena valenta que s'obre amb la impactant escena de la desfiguració d'una clienta i avança de forma progressiva cap a la sensació de tedi que genera la repetició i el tancament en vida. Amb l'excepció d'una petita escena al camp, en l'univers de les dotze noies del bordell no hi ha altre món que les parets envellutades de les sales de baix i la fredor de les habitacions on estan condemnades a sobreviure. Al voltant del bordell es posen en evidència totes les contradiccions d'una burgesia que busca en el llibertinatge domesticat una sortida als seus impulsos, mentre es juga de forma progressiva amb la degradació de la dona. Bonello esquiva qualsevol significació moral per construir una crònica valenta, gens complaent d'un món que pot arribar a acabar en metàfora de l'opressió humana. Veient les belles imatges de L'Apollonide –la millor pel·lícula presentada al Festival de Canes del 2011– la reacció no és tant pensar en la llarga tradició de films sobre prostitució –amb l'excepció dels rodats per Kenji Mizouguchi– com endinsar-se en les pel·lícules que tracten sobre la vida de noies tancades en convents, des de La religiosa de Rivette fins a Thérèse d'Alain Cavalier. Malgrat que els rituals de la pregària i els del sexe tenen poc a veure, els universos de les dones tancades acaben explicant relats de remordiments, còlera i avorriment. Un luxe a la cartellera.

Casa de tolerancia - L'Apollonide
Director: Bertrand Bonello. Intèrprets: Hafsia Herzi, Céline Sallette, Jasmine Trinca, Adèle Haenel
França, 2011
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Casa de la tolerancia. L'Apollonide.

«Casa de la tolerancia. L'Apollonide.»

Gènere: Drama
Direcció: Bertrand Bonello.
Intèrprets: Hafsia Herzi.
Valoració crítica: [ep] [ep] [ep] [eb]

Publicat a