Una ‘bèstia' a la Cort

Sense concessions. La Sala Gran del TNC, amb tota la seva arquitectura neoclàssica, enfronta el teatre culte amb el popular, per voluntat d'un príncep que protegeix un autor de tragèdies (tot i que l'adormen sobiranament els seus muntatges) i que ha descobert un actor de carrer, una bèstia en escena que ho fa tot, sense tenir cap principi bàsic teatral. La Bête, escrita per David Hirson, començarà les funcions el 25 d'octubre, tres setmanes després del previst per la substitució, per prescripció mèdica, d'Anna Lizaran. El paper principal de Valere (“dos Hamlets seguits, calcula el director Sergi Belbel) l'interpreta ara Jordi Bosch. Només ho farà mentre Lizaran no pugui tornar a escena, insisteix. L'obra també es presentarà dins de Temporada Alta, el 30 de novembre.

Abel Folk és el príncep que imposa un nou organigrama al seu teatre. L'actor remarca del seu personatge que, “sense cap llei de mecenatge, inverteix en una companyia de teatre per vocació a la cultura”. Jordi Boixaderas suporta el conflicte en el paper d'Elomire (l'anagrama de Molière que fa servir Hirson i tal com el mal anomenaven enemics del dramaturg). Hirson juga amb una veritat històrica i imagina a cor què vols. Molière, efectivament, era autor de tragèdies i va ser protegit per un mecenes durant dos anys, abans de triomfar a la Cort de Lluís XIV. Se sap que en les seves gires la seva companyia completava les tragèdies (escrites pel mateix Molière o per altres autors) amb una escena grotesca de pantomima. De fet, si és cridat a la Cort de Lluís XIV és gràcies a les escenes còmiques. Molière, que sempre havia entès la tragèdia com la cota més elevada teatral i la comèdia com la peça vulgar per entretenir el poble, va arrencar a escriure comèdies pel rei de França. Belbel sentencia: “El valor de les comèdies de Molière és que, a sota, s'hi amaga la tragèdia.”

Amb La Bête, Belbel acomiadarà la seva etapa de director al TNC, que encara dirigirà fins a final de temporada. L'obra, escrita en vers decasíl·lab i en anglès, semblava d'impossible traducció. Ho semblava fins que Joan Sellent va fer una provatura d'unes 20 pàgines. Per Belbel, cal fer un tribut al traductor que ha aconseguit traslladar l'obra a l'alexandrí (l'original de Molière) mantenint la rima, demostrant la riquesa del llenguatge.L'obra, amb una situació còmica impossible d'amagar, reflexiona també sobre la possibilitat que el talent innat arribi a les mans d'un talòs i, en canvi, no sedimenti en el cervell preparat d'un intel·lectual. Belbel no enveja cap dels dos personatges, i sí el príncep que té la determinació de fer coincidir aquests dos trens: confia que Elomire poleixi la barroeria de Valere. I que aquest trenqui els prejudicis cap a la comèdia d'Elomire. L'intel·lectual insubornable accepta el seu nou company convençut que Valere serà incapaç d'entendre's amb la seva depurada companyia. La sorpresa és que l'intent, de només deu minuts, reïx quan són els mateixos actors els que comencen a improvisar.

La Bête respon al tipus de teatre per a un públic molt ampli, que Belbel sempre ha buscat per a la Sala Gran. Les funcions en aquest espai no han defugit de l'espectacularitat, tot i que sovint n'hagi estat criticat. L'últim cas és el d'Agost, ja que una part del sector teatral va coincidir que no era una obra adequada per a un teatre públic. Belbel defensa que la seva complexitat escènica i el seu extens repartiment exigeix uns costos que només es poden assumir des del vessant pública, com així es fa a Londres, Viena i tantes altres sales públiques.

L'espectacularitat no sempre implica uns grans costos, pot ser una posada vistosa i austera. L'exemple més gràfic és el de La Bête, que s'ha construït reciclant escenografies d'anteriors obres, “visualment té una gran potència fins a la fila 20”.Belbel va dirigir el muntatge de Les falses confidències, en què una casa sencera es desplaçava imperceptiblement durant tota l'obra. L'enginy es va espatllar poc abans de començar les funcions i va ser necessari buscar un especialista en aparells informàtics per a construccions escèniques. Un cop reparat, aquest va confessar que cap teatre de Londres tenia la capacitat tècnica i l'amplitud als laterals del TNC. Desaprofitar-ho, doncs, és el crim.