L'hora bona de les subhastes
La caiguda en picat del preu de les obres d'art i l'aparició d'una nova generació de col·leccionistes ben informats i exigents han reanimat les sales del país
Les herències nodreixen la majoria de lots, però augmenta la gent amoïnada pels deutes
El mercat de l'art està canviant i les sales de subhastes de Barcelona, també. La crisi les ha acabat d'empènyer cap a un nou model de negoci més obert –fins i tot diríem que més popular–, que ha desterrat la imatge negativa, elitista i sovint tètrica, que tenien fins no fa gaire. Però el que és cert és que les noves maneres de fer s'estaven assajant uns anys abans del gran daltabaix econòmic. Dos factors, molt vinculats entre sí, han estat definitius per a aquesta renovació: el canvi generacional dels col·leccionistes i la difusió d'internet. Avui ja no es compra igual a les subhastes. Ni compren els mateixos de sempre. Ni es compra el mateix.
S'equivoquen aquells que culpen a la crisi de l'ajustament general dels preus de les obres d'art i les antiguitats. “El problema no és que les butxaques estiguin buides, sinó que s'ha produït un canvi de gust radical. La gent jove ja no vol tenir penjat al menjador de casa un bodegó de caça”, emfasitza Enric Carrancó, responsable del departament de pintura de Balclis, la sala de subhastes més important de Barcelona, que, en la sessió de l'estiu, va assolir unes xifres de venda rècords en els seus més de 30 anys d'història.
Els gustos han canviat –“hem passat de tenir les cases com un museu a un minimalisme extrem”, lamenta Beatriz du Breuil, responsable de la sala La Suite–, i el perfil del col·leccionista no té res a veure amb el de fa anys. “És una persona molt ben informada que està connectada, a través de la xarxa, amb tot el que passa al món de l'art i que no vol pagar més del que toca. La compra compulsiva ha desaparegut”, diu Carrancó.
El client està més informat i és “més exigent que mai”, cosa que en un moment en què hi ha tanta oferta té traducció immediata. “Prioritza la qualitat del lot per sobre de tot”, exclama Carrancó. El secret és la peça, fins i tot més que la firma. “Les peces molt bones es venen millor que mai. El millor del millor no pateix la crisi ni res”, corrobora Du Breuil. Pau Riera, de Subarna, també ho analitza així: “El que està molt tocat és el segment mitjà i baix; l'alt viu molt bé.”
Els preus de la majoria de les obres han caigut en picat, i això fa que en l'actualitat sigui un molt bon moment per comprar. Ja no hi ha preus intocables (ni Casas, ni Mir, ni Nonell es cotitzen com abans), i és fàcil enamorar-se de coses fins fa poc inaccessibles per al gran públic. “Avui et pots trobar un dibuix de Gimeno per 600 euros”, assegura Carrancó. Els propietaris de les sales animen a adquirir obres “amb el cap i amb el cor”, i tot i que preveure el que acabarà sent una bona inversió és difícil, fan les seves tries. Un valor refugi són l'or i la plata, que dia rere dia pugen, concreta Pau Riera, que també aposta pel “moble bo, el Carles IV, de mides més petites”. “Segur que es tornarà a valorar”, hi afegeix. Enric Carrancó creu que és un bon moment per aliar-se amb “les antiguitats rares i de prestigi”. I Beatriz du Breuil dóna un consell impagable: “És millor comprar una bona peça a l'any que tres o quatre cosetes cada mes.”
Si els que compren art a les subhastes avui són més feliços que mai, els que el venen acostumen a passar algun disgust. “Lògic, perquè si el teu pare en va pagar dos fa una pila d'anys i avui només te n'ofereixen un, no et fa gaire gràcia”, exemplifica Carrancó. Les herències familiars continuen sent la font d'ingrés de lots més important de les subhastes, però algunes sales han notat un augment considerable de gent arruïnada i endeutada que té molta pressa per vendre's patrimoni. “Vénen més persones amoïnades, que necessiten líquid, i de fet aquí el poden aconseguir ràpidament, segurament en dos mesos”, explica Du Breuil. Carrancó fa un matís important, que confirmen els seus companys de sector: “Els col·leccionistes de tota la vida no acostumen a desprendre's de les seves obres, per molt desesperats que estiguin. Estimen l'art i tampoc els soluciona gran cosa. Abans es venen altres propietats. Una altra cosa molt diferent són els fills dels col·leccionistes.” I, res estrany, l'espècie de col·leccionistes d'última hora, molts procedents del món de la construcció, en tenen poques, de manies, a l'hora de posar els seus fons a subhasta.
Amb la mirada a fora
També la presència, cada cop més important, de licitadors internacionals fa que la realitat sigui una altra. “El mercat de les subhastes és global, de local ja no en té gaire res”, exclama Carrancó. “Una persona de Londres compra art a Barcelona, i una de Barcelona, a Londres”. Sense oblidar que els mercats emergents, en especial el xinès i el rus, rastregen com bojos en cerca de peces de les seves cultures en les subhastes d'arreu, també en les de la capital catalana. Així, Balclis ha obert un departament d'art oriental.
Tot plegat, per bé o per mal, fa que al món de les subhastes es moguin coses noves i diferents, un punt agredolces si volen, però en tot cas ben lluny de la paràlisi que està afectant les galeries d'art del país. Les galeries no venen (i prou que es queixen que les subhastes els rebenten els preus), i les subhastes, gràcies en bona part al seu recent idil·li amb l'art contemporani, sí, i molt. Tot fa pensar que les coses, en el mercat de l'art, encara poden canviar més en el futur.
