Cultura

Leopoldo Rodés

President de la Fundació Macba

“El Macba és un museu lliure”

Durant tots aquests anys els patrons hem deixat treballar els directors i els experts sense intervenir mai en res. Ni pressions, ni tan sols suggeriments
La col·lecció és el nostre gran tresor, molt més important del que la gent es pensa. Està valorada entre 70 i 80 milions d'euros. Hem comprat bé
Ocupar tota la plaça dels Àngels? És el desig que tinc des que vam inaugurar el museu.
I crec que no haurem d'esperar gaire temps. Tinc bones vibracions

Voler obrir un museu d'art contemporani i no tenir un fons d'obres d'art contemporani és un problema. Era un problema que una colla de prohoms de la societat civil catalana, capitanejats per Leopoldo Rodés (Barcelona, 1935), van començar a resoldre ara fa 25 anys. “Va ser un acte de fe”, no es cansa de dir Rodés per reivindicar el compromís que van agafar llavors els 33 patrons fundacionals de la Fundació Macba, embrió del museu que s'acabaria inaugurant el 1995. Un compromís que es manté ferm (actualment, la Fundació Macba té el suport de 100 particulars i més de mig centenar d'empreses) i que constata el caràcter visionari del model Macba: una aliança públic-privada que el fa més fort en els mals temps per a la cultura, com són els d'avui.

Recordi els orígens de la Fundació Macba.
L'alcalde Pasqual Maragall i jo ens lamentàvem que Catalunya i Barcelona no tinguessin un museu d'art contemporani. El país de Miró i de Dalí! No podia ser. Pocs dies després que Barcelona fos nominada seu dels Jocs Olímpics, ens hi vam posar. I vam decidir engendrar el projecte amb un matrimoni entre els sectors públic i privat. D'això ja fa 25 anys, molts anys... i jo ara ja tinc ganes de jubilar-me...
Ja?
No em facis dir quan, però sí, aviat em jubilaré.
Fa un quart de segle, estava tot per fer.
El repte de la Fundació Macba va ser crear una col·lecció d'art contemporani pel país. Recuperar el temps perdut era impossible per raons econòmiques. No podíem començar a col·leccionar obres de tot el segle XX, però sí que podíem, i és el que vam fer, apostar per un museu jove, especialitzat en art internacional del tercer terç del segle XX, i el XXI, és clar. I amb una especial atenció per l'art català. Un museu que partia de zero, i que, per tant, a favor seu tenia que no estava condicionat pel passat. Això li va donar molta llibertat. El Macba és un museu lliure, la seva grandesa.
Com va guanyar-se la confiança dels mecenes, la majoria d'ells amb criteris i gustos artístics als antípodes de l'art contemporani?
El perfil de patró que vaig voler que participés en el projecte del Macba era aquest: català, que fos una persona representativa, que liderés una empresa que anés bé i que fos aficionat a l'art. Els 33 patrons fundacionals, jo inclòs, no estàvem ficats en el món de l'art actual, això és així. N'hi havia que s'havien quedat al segle XIX! Però no només nosaltres, el conjunt del país estava envellit en aquest tema. Dit això, tots van entendre que un museu d'art contemporani era molt important per al país. Cal elogiar-los perquè van apostar per una cosa que ni practicaven, ni coneixien, ni, no ens enganyem, els agradava. I et diré més: el respecte per la línia del museu va ser, i així ha estat sempre, màxim.
Cap pressió?
Mira, durant tots aquests anys els patrons hem deixat treballar els directors i els experts sense intervenir mai en res. Ni pressions, ni tan sols suggeriments. Nosaltres comprem el que ells ens diuen, mai a l'inrevés. I això no ho dic només jo, també ho deia sempre en Manuel Borja-Villel [director del Macba entre el 1998 i el 2008]: “Mai he treballat en un museu com el Macba.” El que et deia abans: el Macba és un museu lliure.
Fa 25 anys va sonar estrany, però avui sembla que la fórmula mixta públic i privat és, o serà en un futur, l'única vàlida per als museus. Ho veu així?
La situació econòmica del sector públic és dramàtica. No té més remei que fer grans retallades, que en tots els museus s'estan notant moltíssim. I és ara, doncs, que el sector privat s'ha de mentalitzar més que mai per intentar suplir aquestes carències. I amb això no vull dir que el sector privat no ho estigui passant malament, tot el contrari.
Està preocupat pel futur del museu?
Estic preocupat pel país i per la cultura especialment. Com et dic, les retallades que estem patint són brutals. I sense llei de mecenatge. És clar que al Macba l'activitat baixarà, però et puc dir que aquest any i el que ve seguirem comprant el mateix nivell d'obres. Això em fa estar més tranquil. Que ens costa, sí, i molt, perquè les empreses també estan tocades. Mantenir el ritme de compres és fonamental: un museu que no compra es mor. Un museu no s'acaba mai. A Nova York està passant el mateix: el Moma ha reduït activitat i fa exposicions més barates.
La col·lecció donarà més joc al Macba els pròxims mesos?
La fusió amb la col·lecció de La Caixa ha sigut clau perquè Catalunya pugui presumir de tenir una de les millors col·leccions d'art contemporani d'Europa. Farem més exposicions de la col·lecció perquè és el nostre gran tresor, molt més important del que la gent es pensa.
És veritat que la col·lecció està valorada en 70 milions d'euros?
Més i tot: entre 70 i 80. Fem valoracions sovint, cada tres o quatre anys. La conclusió és que hem comprat bé. A baix preu, perquè és obra jove.
Parlem d'il·lusions: algun dia el Macba ocuparà tota la plaça dels Àngels?
Aquest desig el tinc des del dia que vam inaugurar el museu. I et diria que no haurem d'esperar gaire temps. Tinc bones vibracions. És vital per a nosaltres: necessitem espai, el museu se'ns ha quedat petit. Vam inaugurar sense ni una sola peça, i ara, fixa't com han canviat les coses... tenim 5.000 obres!
A la primavera, s'acaba el contracte de Bartomeu Marí. Han decidit ja si li renovaran?
Això no depèn de mi... Suposo que a principi d'any se'n parlarà. En tot cas, jo tinc un gran concepte d'ell. És una persona molt discreta, se'l veu poc, a diferència d'alguns altres directors de museus... I té molt prestigi internacional.
Confia en la llei de mecenatge?
Al maig, el secretari d'estat va dir que estaria abans de l'estiu o, com a màxim, a finals d'any. Quan el vaig sentir, era optimista. Ara sóc molt pessimista. Tinc molts dubtes. I així no anirem bé.
Vostè entronca amb una llarga tradició catalana de mecenatge. Tem que s'interrompi?
El sector privat ha estat exemplar a Catalunya. Res a veure amb la resta de l'Estat. En la nostra cultura gairebé tot té una important implicació privada. Les noves generacions? Les veig bé, conscienciades. I molt més ben preparades que nosaltres.
No troba a faltar l'esperit de la Barcelona dels Jocs Olímpics?
Molt. Va ser aquell esperit el que va fer que Barcelona guanyés els Jocs. I Samaranch, naturalment. Avui el país està molt ensopit, i amb problemes seriosos. Hem de recuperar la il·lusió. Sovint parlo amb l'alcalde Xavier Trias i li dic que hem d'aconseguir els Jocs del 2022. Tenim possibilitats. I ens aniria d'allò més bé.
Li he començat preguntant si està preocupat pel Macba, i m'ha respost que ho està pel país.
Sí, no veig gens clar el futur. Catalunya és víctima d'una gran injustícia. Però no sé veure quin és el camí per sortir-se'n. Em fa por que les coses es radicalitzin més. Veig que el govern central no vol parlar, no vol arribar a cap acord. Aquesta actitud és preocupant. No veig l'horitzó.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.