cultura

Francesc Puigpelat

Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira

Es presenta a Alzira “El retorn de Macbeth”

La novel·la reprén la trama de Shakespeare i revela alguns secrets de l'obra original

Francesc Puigpelat ha creat una trama apassionant plena de secrets, traïcions i crims construïda sobre un engranatge literari perfectament elaborat, que permet interpretar el clàssic des d'unes dimensions noves i que converteix l'obra guanyadora del Premi de Novel·la Ciutat d'Alzira 2012, en una continuació que convida a redescobrir el personatge de Shakespeare.

Aquesta novel·la ha sigut qualificada d'“excepcional” per gran part dels membres del jurat que van intervindre en la selecció de les obres, ja que van quedar enlluernats tant per l'originalitat de l'argument com per l'estil d'una prosa treballada i fluida.

Tornen els clàssics a la literatura?
En realitat els clàssics no se n'han anat mai perquè és una cosa que els caracteritza. Shakespeare no marxa mai, sempre hi ha sigut i sempre hi serà. De fet si hi ha algú que reprén un tema shakespearià es veu com una cosa normal perquè en realitat els seus temes estan en les cartelleres de cinema o de teatre d'arreu de la nostra geografia.
Com és que ha tirat per aquest cantó en la seua novel·la?
Tot i que puga semblar agosarat continuar una obra de Shakespeare, Macbeth requeria continuació perquè deixava un parell de caps solts i protagonistes vius que podien continuar l'acció i, sobretot, al final l'ambició es manté viva.
A mi Macbeth és un tema que m'interessa des de fa 30 anys. De fet, la primera vegada que em vaig plantejar fer una segona part de Macbeth, va ser després de veure l'adaptació de Roman Polanski i vaig entendre que Macbeth no acabava la versió coneguda fins aleshores.
La novel·la té una estructura operística?
En realitat el llibre té una estructura teatral dividida en actes perquè és una cosa que sempre m'ha agradat i a més d'això, totes les tragèdies de Shakespeare tenen cinc actes i vaig decidir fer la mateixa divisió i en pau. Tota la novel·la conté unitat d'espai, unitat de tema i unitat de temps, que són les concepcions clàssiques de les obres de teatre. D'igual manera he procurat desenvolupar aquesta novel·la.
S'ha de llegir la novel·la amb música de fons de Wagner?
Hi aniria bé. No estaria malament perquè trobe que sí que té un punt wagnerià. Em sembla una bona idea.
És Macbeth el trampolí per a arribar al conjunt dels Països Catalans?
És un trampolí; sí. Haver guanyat un premi com el Ciutat d'Alzira, que és un premi important, amb l'editorial més important del País Valencià, ajuda a tindre ressonància arreu de l'àmbit lingüístic. No ho negaré.
Aspira a convertir-se en un guió de pel·lícula?
Això ens ho dirà el decurs del temps. No se sap mai. El que sí que té la novel·la és que per la seua temàtica resulta ben exportable i, de fet, ja s'està mirant de fer una traducció a l'anglés per poder arribar a tot aquest món.
Hi ha paral·lelisme entre el segle XI i el XXI?
Doncs en certa manera sí perquè hi ha paral·lelisme entre els processos sobiranistes d'ací i els d'Escòcia d'ara i d'abans. Pensa que l'escocés més conegut, tret de John Connery, és Macbeth i aquest darrer és percebut com un personatge pervers i maligne, segons el que va mostrar Shakespeare i, llavors, hi ha tot un intent de recuperar la figura del Macbeth històric que va ser un personatge diametralment oposat a com s'hi mostra, com a reacció a la imatge que els anglesos li van encolomar.
Pensa que vivim ara una situació d'opereta?
Segons com ho mirem, el que ara vivim té un punt d'opereta, però en realitat, quan grates una miqueta més, t'adones que el que ara ens toca viure va més enllà de l'opereta i ratlla la tragèdia i açò pot acabar més malament del que està ara. ****************************************************

Cinc cèntims de l'autor

Francesc Puigpelat (Balaguer, 1959) és escriptor i periodista. És autor d'una vintena de llibres, entre els quals destaquen Jocs de corrupció, Apocalipsi blanc, Roger de Flor, L'últim hivern de Ramon Llull, Els Llops, La segona mort de Jesús de Natzaret i Faust, el terrorista.

La seua obra ha sigut guardonada amb premis com el Joanot Martorell, el Josep Pla o el Carlemany.

Ha sigut redactor del diari El País i col·laborador d'El Periódico, La Vanguardia i l'Avui. També ha sigut guionista de ràdio i de televisió, i col·laborador en tertúlies de Catalunya Ràdio, COM Ràdio, RAC1, entre altres mitjans.

El retorn de Macbeth

Francesc Puigpelat

—Sóc Macbeth, fill de Macbeth, rei d'Escòcia.

En sentir l'anunci, Brycen va obrir la pesada porta de fusta de faig i va guaitar cap a fora. Davant del llindar hi havia un home palplantat: era alt i prim, anava un xic encorbat i duia el cap cobert amb la caputxa d'una capa de llana marró, basta i esfilagarsada. Deu ser un bastard, va pensar Brycen que, com tots els escocesos, coneixia la història i les llegendes que circulaven sobre el rei Macbeth, però no tenia constància que hagués deixat cap plançó rere seu. De jove, Brycen fins havia vist alguns cops el rei Macbeth i va intentar reconèixer els seus trets en els del seu presumpte fill: nas aixafat i deforme, ulls petits i grisos, llavis molsuts, barba blanca i curta. S'hi assemblava? No hi hauria posat la mà al foc.

—Passi, noble Macbeth –va dir Brycen–. El meu amo l'esperava.

—Ha rebut el missatge?

—I tant, senyor. Al migdia. El meu amo Fleance ha ordenat de seguit un bon sopar per rebre-us aquesta nit. Semblava content...

Un somriure irònic es va dibuixar als llavis de Macbeth, que Brycen va lligar amb la maledicció en veu baixa que havia amollat Fleance en llegir el pergamí amb la notícia de la inesperada visita. Quina relació amistosa podia haver-hi entre Macbeth, fill de Macbeth, i Fleance, fill de Banquo? De què havien d'enraonar? Algú podia concebre que sopessin plegats, amistosament?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.