Cultura

Jornades sobre Josep Giner Marco a la Universitat

DES DE LA TRONA

L'1 de març d'enguany hi hagué a l'Aula Magna de la Universitat de València una jornada sobre Josep Giner i Marco (1912-2012). Desgràciadament no vaig arribar a primera hora i em vaig perdre la inauguració i les ponències d'Antoni Ferrando sobre “L'ideal idiomàtic de Josep Giner” i d'Emili Casanova “El paper de Josep Giner en l'obra de Coromines”. Espere llegir-les quan les publiquen.

Josep-Daniel Climent va fer una ponència sobre “Josep Giner i les Normes de Castelló”. Va remarcar la seua influència en l'aprovació de les Normes. Va assenyalar la demanda de disciplina que feia Giner als escriptors que havien de seguir les normes, acatar-les com si foren llei i oficialitat a la que aspirava per al valencià-català. Josep Giner no vol vèncer, sinó que pretén convèncer, si pot ser al màxim nombre de valencians. Pensa que en la normativització guanyen tots, sobretot els valencians en la unitat ortogràfica de la llengua valenciana i/o catalana. Perquè al Principat de Catalunya li tenen molta estima a la llengua, en canvi, al País Valencià la burgesia, les professions liberals i inclús la classe obrera i camperola de les grans ciutats, s'ha castellanitzat, cosa que Giner deplora i pensa que cal capgirar per recuperar el nostre català.

Des de molt prompte Giner proposa introduir el valencià-català a l'escola, com Carles Salvador (ja als anys 20 s'ha introduït al Principat) i pensa que Catalunya va endavant en aquesta qüestió (i d'altres) i la gent del País Valencià hem d'imitar els progressos del Principat en estima a la nostra llengua i en ensenyament del valencià a l'escola.

Junt a Gaetà Huget i Nicolau Primitiu, Josep Giner, el març de 1936 reivindiquen el valencià-català a l'escola valenciana, als instituts i a la universitat.

Les Normes de Castelló, aprovades el 1932, són un model de llengua viable per al País Valencià. En el procés de normativització ortogràfica i codificació de les regles gramaticals i lèxiques, Giner considera que la modalitat valenciana té dret a tindre una influència decisiva, —fins allà on siga possible— en la llengua sencera. No li hem de tindre por al valencià, al contrari. Rebutja el paper secundari i partia de la necessitat de sentir-nos orgullosos en ser valencians, en ser uns catalans dignes des del País Valencià, aspirants a l'hegemonia de la nació completa dels valencians que abarca tot el domini catalanoparlant. Proposava crear un organisme regulador tècnic a l'àmbit valencià coordinat amb l'IEC, tot i que Carles Salvador preferia parlar una secció valenciana de l'IEC.

Josep Giner fou, sens dubte el millor deixeble de Joan Coromines i de Pompeu Fabra al País Valencià. Referia Climent que una part important dels plantejament de Giner els havia incorporat l'AVL, tot i que anotava la necessitat de col·laboració i coordinació amb l'IEC, com fan totes les acadèmies de l'espanyol entre l'estat espanyol i Iberoamèrica, sense que ningú els ho impedisca, amb tots els suports polítics, materials, econòmics, institucionals i humans.

Josep Giner va influir decididament en el lexicògraf valencià Ferrer Pastor, Enric Valor, Sanchis Guarner, Vicent Llatas, Coromines i Guysol que el qualificà de “guia valencià” en els “Estudis de gramàtica històrica, 1993”. Em preguntar-li per què hi havia una manca de coneixement i de reconeixement al País Valencià d'un dels nostres millors filòlegs valencians, Josep Giner, Emili Casanova i Leonardo Giménez, van dir que era per culpa de Joan Fuster que el menystenia en algunes cartes a la seua Correspondència 4 perquè li resultava massa pesant quan anava per sa casa. Entenent, —només en part— una mica els ‘sentiments' d'Emili Casanova —perquè, incomprensiblement i errònia, el seu departament no va donar suport a un reconeixement per a Josep Giner— pense en quanta ommipotència se li dóna a Fuster, per a tot lo mal que passa al nostre país. I tan poc per a lo bo en tant que ha fet pel nostre País. Pobre Fuster que ha de carregar en tots los pecats de la valenciana gent i dels seus ‘deixebles' que, lògicament, fan el que els rota sense demanar-li cap opinió ni parer.

Però no es pot acusar el Fuster de tot el que passa al món. Posteriorment Vicent Pitarch va matisar que a més de la no massa bona opinió de Fuster sobre Giner, hi havia la seua personalitat, les manies persecutòries que li quedaren com a seqüeles de la guerra in-civil, etc. la cosa sembla més complexa.

Els amics, Antoni Bargues i Dindín Puig, alumnes de Lo Rat Penat i actualment membres del Micalet, van parlar de “Josep Giner, el nostre professor de Lo Rat Penat”. Bargues ens contà que el 1951, quan era molt jove, inicià les classes a Lo Rat Penat, on tots els professors eren partidaris de la unitat de la llengua, recordava a Josep Giner, amb una aparença de molt poca cosa però quan es posava a parlar de la llengua, de Fabra o de Coromines, en sabia un muntó. Va contar Antoni, que Giner deia que les diferències entre el valencià (català occidental) i el català (català oriental) eren modalitats de la mateixa llengua, i que les diferències o variants hi ha a totes les llengües, inclús dins de la modalitat valenciana. Per a exemplificar açò va contar un acudit graciós sobre els parlars valencians: hi havia un valencià de la ciutat de València que havia anat a Castelló s'estava ofegant a la platja de Castelló i un altre d'allà, un castellonenc, en compte de dir “que s'ofega, que s'ofega”, cridava per advertir els altres perquè el salvaren “que s'ofegue, que s'ofegue” i el que estava ofegant-se, pensant que el que volia era que s'ofegara, quan eixia de l'aigua cridava contra l'orellut: Malparit, què vols que m'ofegue! Bargues va transmetre l'estima i simpatia que li tenen a la nostra llengua des de fa molts anys els alumnes de Lo Rat Penat i es sentia orgullós d'haver sigut alumne d'aquesta associació Lo Rat Penat, en defensa de la germanor de Bacàvia (bacava) i tindre el diploma de mestre en gramàtica valenciana. Allà sempre ens deien que el valencià, el balear i el català era lo mateix, la mateixa llengua. I ens inculcaven l'estima pel país i per la nostra llengua, per tota sencera, sense fer-la bocins, ni dividir-la ni fragmentar-la.

Dindín Puig, nascuda a Benimodo, però ha viscut molt a València, deia que des de xicoteta estava acostumada a llegir el valencià-català-balear, des del Diccionari del Pare Fullana, o després el de Ferrer Pastor fins a “La minyonoria d'un infant”, que era una llibre de Mallorca. I —amb la sornegueria que donen els anys— va dir Dindín, més tard, quan em vaig fer major, em van haver de dir que allò que jo llegia i creia que era la mateixa llengua, ja no era la mateixa llengua, quan per a mi només hi ha una. Se'n recordava quan a Lo Rat Penat es va dir que tornava Don Manuel Sanchis Guarner a València del seu exili a Mallorca. Va anar molt a gust a Lo Rat Penat, l'única escola on no va fer mai fugina. I va explicar com Sanchis Guarner a la Universitat de València feia una diglòssia perfecta, quan estava a dalt del cadafal de l'escenari parlava en castellà i quan baixava pels passadissos de l'Aula Magna de la Universitat parlava en valencià. Normalment quan baixava i parlava en valencià, ja no tornava a pujar dalt de l'escenari per parlar sempre en valencià. Se'n recordava Didín que una vegada, estava llegint el diari Carles Salvador i va dir en veu alta: com, una altra vegada això del Levante espanyol? Que conservava la revista “Pàtria Nova” del 8 de juliol de 1915 (fa 98 anys), on hi havia un article reclamant “Volem l'Estatut”, perquè tots els funcionaris del País Valencià parlen en valencià. Josep Giner admirava molt a Joan Coromines i a Pompeu Fabra. I des de Lo Rat Penat ens deien: recorregueu tota la nostra terra, el Principat, les Illes i el País Valencià, i estimem del tot la llengua sencera i completa. I els bons alumnes així ho hem fet sempre. Des de ben joves fins ara que som ben grans.

Un dels moderadors va assenyalar que hi havia jovent que quan li preguntaven quants idiomes sabien, posaven, de manera diferenciada per a fer més bulto: valencià, català i balear... Si posaren l'algerés, el de la Franja, el rossellonés, l'alacantí, el crevillentí, etc., podrien arribar a ser els millors poliglots del món amb una sola llengua, sense moure'ns de casa. Sens dubte un 'miracle' de la natura i de la gent de la nostra terreta.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.