Cultura

ANYS ESTELLÉS I ESPRIU

CARME SÁEZ Escriptora

“Necessite escriure per a poder viure; és com alenar”

Carme Sáez és una escriptora que viu la literatura en tot el seu ampli ventall

És sòcia fundadora del grup poètic “Argila de l'Aire” i fa animació a la lectura pels caminals del País

Escriptora plural i diversa, actualment resideix a Almussafes, tot i que va nàixer a Millars , un municipi de la comarca de la Canal de Navarrés, a la vora dreta del Xúquer. A més d'escriptora prolífica, es dedica a l'animació cultural i fa recitals de poesia, contacontes, teatre, tallers d'escriptura i un fum de coses més.

Et sents com peix en l'aigua dins d'aquest camp?
Sí, és clar que sí. He de confessar que em trobe molt a gust en aquest món, entre altres coses perquè, a l'animació, hi procure aportar creació pròpia.
S'ha d'animar la cultura perquè tinga presència social?
I tant! La cultura no és aquest sentiment que té el gran poeta o l'escriptora. La cultura és un sentiment, sí, però s'ha de compartir i és per això que l'has d'acostar al conjunt de la societat. Difondre la cultura és com muntar un plat bonic que l'has de fer entrar pels sentits.
Pateix la cultura amb aquesta crisi?
Si abans, quan no hi havia crisi, era un sector que patia, no vulgues saber-ho ara, que n'hi ha tanta, com està aquest sector. Hi ha hagut massa persones que es dedicaven a aquesta faena que han hagut d'abandonar.
Per què escrius?
Trobe que necessite escriure per a poder viure. Podríem dir que per a mi, escriure és com alenar. Des que era menudeta que ho faig perquè, allà en el poble xicotet on vivia fins fa ben poc, tenia moltes amigues però estic segura que elles no entenien el meu vessant d'escriptora —tot i que m'admiraven per això—, però tenia la necessitat d'expressar el que pensava i el que volia dir. Per això, escric i des que vaig començar a escriure que ha sigut la meua salvació. Em passa igual que amb la lectura. Totes dues coses em situen fora del món.
Quan coneixes Estellés?
Jo el vaig conéixer —igual que va dir Marc Granell— tard. El vaig conéixer gràcies a la meua mestra de valencià que ens va fer anar a la casa de cultura perquè hi havia un recital en què participava el poeta. Efectivament, hi havia allà un homenet molt dolcet que recitava poesia i, en acabant, em va dedicar el “Llibre de Meravelles”. Així va ser el primer contacte amb Estellés. A partir d'aquell moment jo intentava fer els poemes semblants als que ell feia, però era impossible.
On mires per fer poesia?
Primer, mire el món. M'agrada molt la vida oberta, la llum, el sol... el meu cos i la meua ànima (si és que existeix) ho arrepleguen tot com si fos un imant i, posteriorment, tot allò que ha entrat dins meu, ho vaig traient. Així és com faig la meua poesia. Hi ha molta metàfora però sense rebuscar. La meua poesia és natural i sincera.
S'han de guanyar premis per estar considerada?
N'hi ha que pensen que sí, però la veritat és que qualsevol persona del carrer passa pel teu costat i no sap ni qui ets. Per a ser considerada, s'ha de ser una persona senzilla i sincera. Si es vol rebre, s'ha de donar i s'ha de mostrar cada persona com realment és.
Quina sensació et fa haver aconseguit el Marc Granell al poble on vius?
Una gran sensació perquè és un premi que va nàixer al mateix temps que el grup poètic on estic associada i això em fa pensar que una persona sí que és profeta en la seu pròpia terra. Però, a més, perquè és un certamen que jo me l'estime molt i porta el nom d'un gran poeta que sempre obri les portes de sa casa a tothom.
D'on et ve la tendència a col·laborar amb ONG?
Jo vinc d'un poble xicotet i trobe que quan una persona naix en un lloc així, veu i viu des de menuda el sentit de la solidaritat i de la companyonia. Aquests valors els he vist des de la més tendra infantesa a ma casa en mon pare i en ma mare i, segurament és per això que estic inclinada a la necessitat d'aquesta mena d'organitzacions.
Es pot viure de tot açò ara?
Econòmicament no és possible. Sols es pot viure d'això per dins, emocionalment. La sort que tinc és que aquells que estan més a prop, em fan costat i m'animen a seguir creant i a seguir avant. Gràcies a Denis que puc fer totes aquestes coses.
S'ha de seguir avant?
Clar que sí. La cultura, si no es treballa cada dia, acaba pansint-se. No ens podem conformar amb les excuses de mal pagador que no hi ha diners o que no hi ha ganes. No senyora; hi ha moltes ganes i com més galtades ens peguen, més hem de fer. Quan ens diuen “això no pot ser”, tu avant. Quan ens recomanen que ni ho intentem, nosaltres avant. Avant, avant i avant, com els xiquets menuts. La vida s'ha de tocar i s'ha de continuar avant junt amb els altres. Sols estem perduts.

El costum dels crepuscles

L'enyorança és un ocell que vola baix,

les últimes llampades del sol,

el soroll d'una vesprada en allunyar-se

entre converses aferrades a l'asfalt.

la remor del vent sobre els vidres.

És anar de passada pels indrets

on l'absència reompli els buits,

és descobrir de sobte un repic de campanes

soterrades pel costum del vespre,

veure les filagarses de la lluna

tot vessant-se mandroses sobre el taulells.

L'enyorança és una llàgrima

que mai no acaba de caure

(*) Poema inèdit bastit per aquesta entrevista

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.