Cultura

CRÍTICA

Jordi Bordes

Tendre, fosc i amb final redemptor

L'obra de Manuel Veiga navega de la dura realitat a la fantasia més onírica

Un text rescatat de l'oblit (va rebre el premi de text de l'SGAE el 1997), però que atrapa amb un realisme màgic, un pèl desolador, i amb un final tan feliç com desesperat. El director Boris Rotenstein ja va voler posar a escena aquest text a finals del segle XX, però l'autor Manuel Veiga va desanimar-lo en dir-li que els drets exclusius pertanyien a una companyia madrilenya. Passada una dècada, hi ha hagut aquesta segona oportunitat. És una reeixida mostra que no es pot obviar. Amb només un mes d'explotació a l'Akadèmia, és recomanable que el públic el conegui i que els programadors donin més espai en altres sales, si és possible.

El món que dibuixa el muntatge és entendridor per nostàlgic. Hi ha un Peter Pan que recupera trames de la infància, en trobar-se en el pati de l'escola, 20 anys després d'haver-se llicenciat. La festa no la té amb els seus antics companys, que fan vida al fons de la sala, el brogit és a l'esquena dels espectadors. Ell (Pepe Zapata, galàctic) es retroba amb el seu amic (Xavier Ripoll, divertidament enigmàtic) i el seu amor platònic d'escola, Violeta (Andrea Montero, seductorament agressiva per moments). La màgia brillant dels personatges esdevé en realitat una llum que ensenya la buidor d'un personatge, que continua insatisfet amb la vida real. Aquesta nit, la que l'equip de bàsquet del barri resulta guanyador de la lliga, ell es refugia en un enganyós passat fantàstic. Es conforma amb viure amb les ombres, que avui li són favorables.

El director rus planteja el bilingüisme al pati. El protagonista s'explica en castellà, però els altres li responen, amb naturalitat, en català. És una forma de separar somni de realitat que pot ser paradoxal, perquè una persona que parla de forma natural en una llengua, difícilment pensa en una altra. Però el recurs no es pot plantejar de manera realista, en una peça que vessa fantasia, un món oníric. Rotenstein aconsegueix amb aquesta mena de pol·lució nocturna dibuixar un somriure tendre entre els espectadors. L'infant que tothom té dins aflora mentre aplaudeix les interpretacions.

RECREO
Manuel Veiga
Direcció: Boris Rotenstein
Intèrprets: Pepe Zapata, Xavi Ripoll i Andrea Montero
Data i lloc: Dijous, 16 de maig (fins al 2 de juny) al Teatre Akadèmia
Premiat per l'SGAE el 1997, va fer una producció estatal que no va arribar a Barcelona..
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.