Cultura

Imprescindible Pasolini

Una exposició al CCCB que viatjarà a París, Roma i Berlín reivindica el cineasta italià com un dels grans intel·lectuals europeus de la segona meitat del segle XX

“És l'exposició més gran de Pasolini que s'ha fet i que es farà.” Són paraules de Graziella Chiarcossi, cosina i estudiosa del cineasta i escriptor, citades ahir per Alain Bergala, un dels tres comissaris de l'exposició Pasolini Roma, que s'inaugura avui al CCCB. El mateix Bergala s'hi refereix com “l'intel·lectual i artista italià més gran de la segona meitat del segle XX, i un dels més importants d'Europa”. La mostra, que es pot veure fins al 15 de setembre (i que després viatjarà a París, Roma i Berlín), il·lustra perfectament que no es tracta d'una exageració gratuïta.

El CCCB organitza l'exposició conjuntament amb prestigioses institucions culturals de París (Cinemathèque Française), Roma (Azienda Palaexpo) i Berlín (Martin Gropius Bau). Es tracta d'un projecte finançat per la Comissió Europea, que el va avaluar en la 13a posició dels 318 que es van presentat de tota la UE, segons destaca Marçal Sintes, director del CCCB.

A més d'Alain Bergala, l'exposició té com a comissaris Jordi Balló, del CCCB, i Gianni Borgna, expert en Pasolini i amic seu, fins al punt que van ser ell i Alberto Moravia els que van parlar en el seu funeral. Borgna va explicar que Josep Ramonada, l'anterior director del CCCB, li va proposar fa uns anys aquest projecte sobre la relació de Pasolini amb Roma, ciutat on va viure des del 1950 fins que va morir assassinat, el 1975. “És una mostra de present històric, hem volgut que sigui el mateix Pasolini qui ens guiï i ens expliqui les coses”, diu Gianni Borgna, expert en aquest “poeta filòsof”.

Lucidesa i compromís

És fàcil bussejar en l'extraordinària mostra sobre Pasolini i trobar paraules seves plenes d'intel·ligència, lucidesa, compromís polític i ètic. I descobrir, a través de poemes, cartes, articles periodístics, llibres, d'escenes de pel·lícules, fotografies, entrevistes..., com era de rica i complexa la seva personalitat, els nombroses personatges amagats darrere l'escriptor i cineasta.

Hi trobem el lúcid analista polític: “El coratge intel·lectual de la veritat i la pràctica política són incompatibles.” Hi ha també l'intel·lectual compromès, molt crític amb el poder: “Jo sé. / Jo sé els noms dels responsables del que s'anomena golpe (i que en realitat són una sèrie de golpes instituïts com a sistema de protecció del poder)” [fragment d'un article publicat al Corriere della Sera el 1974]. L'home enamorat (i irònic): “És la primera carta que escric, potser perquè durant aquests dies m'he enamorat, o tinc una gastritis nerviosa” [carta a Ennio Flaiano del 1964]. L'home que exerceix la llibertat sexual (“La meva homosexualitat fa anys que m'ha entrat a la consciència i als costums i ja no és un Altre al meu interior”, escriu a un amic) i que en pateix les conseqüències: fins i tot el Partit Comunista d'Itàlia: “A desgrat vostre, sóc i seré comunista, en el sentit més autèntic d'aquesta paraula”, escriu, dolgut, a un dels responsables del seu partit.

Jordi Balló no amaga la seva fascinació per Pasolini. “Sobre el seu cadàver, Europa ha aixecat una altra forma de cultura”, afirma. Segurament més dòcil que la que va abanderar Pier Paolo Pasolini, un home valent, sempre disposat a afuar-se contra el poder en totes les seves formes. Després d'anys de feina, s'inaugura una exposició pensada per al públic que el coneix, però també “per a la gent que no el coneix, perquè es deixi impressionar i portar pel seu missatge”.

Solidaritat amb el català

Un dels aspectes poc coneguts de Pasolini que desvela l'exposició és la defensa que va fer del friülà –la llengua de la seva mare–, perseguit pel feixisme. “La defensa d'aquesta llengua és una actitud antifeixista, contra un règim que entenia la unitat lingüística italiana com una expressió imperial i autoritària”, escriu Jordi Balló en el catàleg de l'exposició. És comprensible, doncs, que s'interessés pel català, en els anys més durs del franquisme. Escrivia Pasolini, a finals dels anys quaranta, en un text reproduït a la mostra: “La dictadura feixista de Franco ha condemnat la llengua catalana a l'ostracisme més dur, esporgant-la de l'escola i els jutjats [...]”. Una denúncia sorprenentment vigent amb els recents atacs a la llengua. “Això no obstant –afegia–, els escriptors continuen treballant a les catacumbes en espera del dia, potser no gaire llunyà, en què el sol de la llibertat tornarà a brillar sobre aquesta llengua [...]”.

La mostra evoca també els viatges de Pasolini a Barcelona, en una de les quals va visitar les tombes de Durruti, Acaso, Ferrer i Guàrdia i Companys, i hi va dipositar flors.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.