Retorn a la literatura de qualitat

En general, resulta més senzill posseir –i mantenir– una visió superficial de les coses que no pas una de més profunda. En el cas dels escriptors, també resulta més simple limitar-se a classificar-los en una sola categoria. Així, pensar en Thomas Hardy suposa reconèixer-lo com el novel·lista que creà Tess d'Urbeville i Jude l'obscur i negligir la resta de les seves obres, començant per la destacada producció poètica i seguint per altres novel·les.

Capbussar-se en Lluny del brogit del món (Far from the Madding Crowd) permet adonar-se que –com succeeix amb gran nombre d'autors– la seva producció literària és molt més àmplia del que acostumem a creure. La història d'amor i desamor d'aquesta parella impossible, formada per un home que no té “cap aspiració especial a ocupar un lloc en aquest món” i una dona beneïda amb un “aire i un posat que semblaven donar a entendre que la vàlua de la seva existència no es podia posar en dubte” ens transporta amb força a un món de ficció que no pot ser més versemblant.

Un món que, malgrat la distància temporal i geogràfica que ens en pugui allunyar, ens resulta familiar i immediatament identificable: el que separa, sovint com un abisme infranquejable, l'ambient rural de l'urbà.

Dos mons –gairebé podríem dir dos universos– tan divergents com indissolubles; dos mons que, seguint els tòpics bucòlics virgilians –ell és “el pastor enamorat”; ella, una “noia tan bonica no tenia cap necessitat de mirar-se al mirall”–, esdevenen símbols de dues cosmovisions oposades, que únicament entren en contacte per a repel·lir-se.

O, millor dit, per a enfortir-se mútuament, per a reforçar les seves respectives personalitats, una, ideal, desinteressada; l'altra, pragmàtica, utilitària: “Déu era palpablement present al camp, i el diable se n'havia retirat amb el món a ciutat.” La primera, atemporal o, més exactament, ancorada en el temps: el camp és aquell lloc idíl·lic on “l'edat mitjana i l'època moderna tenien un punt en comú” que “acollia ocupacions que no havien sofert cap alteració amb el pas del temps”, raó per la qual “l'ahir del ciutadà és l'avui del camperol”; la segona, sotmesa a les urgències i a les presses, a les necessitats superficials.

Hardy reforça aquesta sensació de temps antics, que es mantenen inalterats des de l'albada dels segles, amb una profusió –que acaba esdevenint tan innecessària com exagerada– de referències clàssiques: “ben bé com Afrodita quan va sortir d'entre l'escuma”; “un patriarca”; “imatge d'amazona”; “pels lúgubres camps de les ribes de l'Aqueront”; “Diana”; “Jacob havia treballat al servei de Raquel dues vegades set anys”; “el profeta Osees”... Sense que això comporti que la seriositat es converteixi en massa feixuga i s'imposi, sobretot mercès a la presència d'aquest humor d'arrel dickensiana –o, més aviat, pickwickiana–, d'aquesta enginyosa sornegueria que el caracteritza: “Un personatge per a qui conèixer algú volia dir ser-ne íntim, ser íntim amb algú volia dir beure-hi, i beure amb algú volia dir que l'altre el convidés.” Per més que sàviament dosificat, atès que, per al bé de la novel·la, “hi ha moments en què convé deixar les ironies de banda”.

En síntesi, una obra de Hardy que ens retorna el tast de l'escriptura de qualitat, recomanable per a ser llegida si una nit d'hivern –o un matí d'estiu, tant se val– (alg)un viatger literari desitja gaudir d'una bona estona en bona companyia.