Cultura

Premi d'Honor pel teatre

Benet i Jornet recull el guardó d'Òmnium Cultural al Palau de la Música recomanant que es premiïn més dones

Cal lluitar contra mesures absurdes com canviar el nom del català a la Franja, diu Casals

Josep Maria Benet i Jornet tranquil·litzava una audiència que omplia el Palau de la Música agraït a l'obra (tant en teatre com en televisió) al llarg de mig segle. El guardó de la 45a edició del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes no se li concedia a ell sinó, en realitat, a la família teatral. I és que Papitu Benet i Jornet és el primer dels 45 guardonats que és reconegut com a dramaturg, per bé que anteriorment també s'hagués destacat autors que havien flirtejat amb el teatre, tot i ser reconeguts per la poesia o la narrativa. El dramaturg, com sempre, va trencar una llança que ningú esperava: es va exclamar que, dels 45 guardonats, només tres siguin dones. Vista l'aclamació del públic a petició del premiat, el jurat té feina a destacar la vàlua d'altres autores per equilibrar la balança, de manera semblant al talent que hi ha en llibreries o teatres.

Benet i Jornet és espontani fins a semblar un joc calculat, com el de deixar-se el discurs, tirar despreocupat el sobre a la butaca i, finalment, perdre's en un text grapat! I és que el batec vital de Papitu contrasta amb l'ambigüitat dels seus personatges, que gasten unes rèpliques depurades tan polides com reversibles. Per a Benet i Jornet és una satisfacció el premi. Comparable a la de comprovar que Pere Riera triomfa amb Barcelona a la Sala Gran del TNC. O que els joves dramaturgs foguegin amb èxit els seus textos més enllà dels Països Catalans. I és que aquest autor prolífic amb 50 obres escrites (i aneu a saber quantes altres tirades a la paperera perquè ell considerava que no tenien interès!), guionista de sèries de referència com Poblenou (“ens ha tocat la grossa!”), Nissaga de poder (“cal esporgar una part perquè l'altra part creixi fort”) o El cor de la ciutat, va anunciar públicament, fa més d'un any, que rebutjaria qualsevol invitació de teatre públic català de pujar una peça seva. Ell vol donar l'oportunitat als autors que emergeixen amb força. La dramatúrgia catalana es defensa com mai. Només Guimerà, que va interessar Hollywood amb els seus textos dramàtics quan l'Atlàntic només es podia creuar amb vaixell, és una referència vàlida avui.

Joaquim Molas va glossar la biografia de Benet i Jornet aclarint que, si li va tocar patir la dictadura més adversa durant la infància, va poder participar en els moviments que van saltar de la resistència numantina de la cultura catalana al combat, amb l'aparició dels partits polítics, CCOO, la Caputxinada, Serra d'Or, Edicions 62, la Nova Cançó... El mèrit del premiat ha estat la perseverança, admetria el seu company d'universitat i de passejades nocturnes, Joan Lluís Marfany. Benet i Jornet s'augurava una carrera tan lamentable com la de l'envejós i mediocre Plàcid Vidal.

També l'acadèmic Enric Gallén va voler destacar la labor del dramaturg, que reivindicava l'obra de Guimerà agermanant la tradició amb la modernitat. A més, va haver de patir l'ostracisme dels 70 i 80, quan les companyies repudiaven el paper de l'autor (considerat un element superat per a la dramatúrgia contemporània). Benet i Jornet, pacient, va anar confeccionant, sota l'aparença de mandrós desmenjat, un repertori que bategava Espriu, Pinter, Buero Vallejo Serafí Soler i, per què no, Sergi Belbel. Si Benet i Jornet s'ha hagut de fabricar els seus pares artístics, ha volgut ser un entranyable avi de l'escena actual. I, com recordava Gallén, no vol parlar d'una obra consolidada, sinó que necessita seguir aprenent bevent molt de veus com Jordi Casanovas, Cristina Clemente, Heleno Tornero, per citar només tres exemples a raig. Socis i simpatitzants d'Òmnium Cultural van celebrar les sortides de savi despistat del dramaturg. I és que, com recordava en un vídeo Pep Cruz, agrada trobar-se amb Papitu per parlar-hi una estona amb els seus entrebancs de ciutadà atrafegat i amb una aparent fragilitat, quan en realitat està revestit de valentia.

“Feina i esperança”

La presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, va pronunciar un discurs de reivindicació cultural per arrencar l'acte: Llengua, Cultura, País marca el rumb d'aquesta entitat i, per això, el discurs comparava l'obra de Benet i Jornet amb el país de cultura normal a què aspira avui Catalunya. El teatre del premiat és un cant “contra la resignació i el fatalisme”. Per això, avui cal lluitar contra la crisi i sent solidaris, però també “revoltant-se contra mesures absurdes” com el canvi de nom de la llengua catalana a la Franja o la llei Wert: “En temps difícils cal repetir les coses que són òbvies.” Casals va recordar Pompeu Fabra, un dels impulsors de la normativització de la llengua. Aquest deia: “No abandoneu ni la tasca ni l'esperança.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.