Una defensa de la crítica

La gran diversitat de les realitzacions que en diaris i revistes es presenten com a crítica literària fa evident que hi ha molts tipus de discursos acollits sota aquesta etiqueta. Tots són legítims. Però tenen objectius diferents, condicionants diferents, concrecions fins i tot oposades. Els crítics som els primers a notar-ho, ja que sovint es col·loquen els nostres textos en el mateix sac d'altres amb què no ens identifiquem. Per això, com a crític, voldria donar una visió dels discursos crítics del meu temps i posicionar-m'hi. Per fer-ho, partiré d'una clara exposició del que entenc per crítica literària. Perquè és evident que: a) d'això depèn que ens entenguem, cal que tots sapiguem a què fa referència la paraula crítica quan algú la utilitza; b) això condiciona la meva posició crítica davant d'aquests discursos; c) posar el que es presenta com a crítica en relació amb el meu model ideal de crítica és una manera de fer crítica de la crítica.

Voldria exposar, doncs, que, des del meu punt de vista, la crítica literària més vàlida, la que ens pot ajudar a construir una literatura, un pensament i una societat millors, ha de basar-se en els quatre trets següents:

Primer. Crítica és comprensió. Sovint es confon el crític amb el jutge (el que sentencia: “És un llibre molt dolent” o “És una obra mestra”); amb el professor mestretites (recordeu l'època en què en aquest suplement s'avaluava els llibres posant-los una nota de l'1 al 5); amb el policia (penseu en les croades en nom de l'ètica i la moral d'uns quants que es fan periòdicament contra escriptors llegits no com a tals, sinó com a delinqüents); amb l'individu que expressa onanistament les pròpies fílies i fòbies (els tan freqüents “No m'agrada...”, “Em recorda...”, “Em semblaria millor...”). Aquesta mena de mirades barren el pas del que hauria de ser la crítica: una comprensió àmplia i profunda d'un text, que és un llenguatge, una forma de vida, una idea del món, un món.

Joan Navarro ens mostrà amb una pràctica enlluernadora la veritat d'aquella sentència de Wittgenstein: “I imaginar un llenguatge vol dir imaginar-se una forma de vida.” Tot escriptor “imagina un llenguatge” i la tasca del crític és comprendre'l per comprendre una forma de vida diferent. “Llegir és sortir del propi jo per entendre, per mirar amb ulls d'altri i veure allò que els ulls d'altri veuen”, ens recordà Jordi Castellanos. I escriure crítica no és res més que llegir públicament. Això és, amb la màxima exigència, comprensió i responsabilitat. Per aconseguir-ho, el crític ha de posar en joc tots els recursos metodològics i tots els coneixements que pugui. Només així es pot aconseguir la meravella de ser transformat per un text, i intentar que ho siguin els altres. Perquè la comprensió crítica ens amplia l'ànima, ens fa més oberts, savis i conscients. Ens ensenya a veure-hi més enllà dels límits que teníem abans de llegir el text.

A vegades passa que durant aquest procés de comprensió el crític s'adona que un autor literari concret no està a l'altura de l'esforç que la crítica requereix. Que és, en el millor dels casos, un autor deficient, algú que no sap què té entre mans; o, en el pitjor, que és un farsant, un pretensiós que, per egolatria, simula dir grans coses sabent –conscientment o no– que no n'és capaç. Del procés de comprensió d'aquesta mena d'autors, el crític pot extreure'n coneixement. Però més sovint els aparta per sempre de la seva vida o, fins i tot, fa pública l'evidència de la seva incapacitat o deshonestedat. Mostra al món que l'emperador va nu. És el que es coneix com a crítica negativa, una ínfima part de la feina del crític que, tanmateix, és la que capitalitza la seva imatge pública.

Em sembla un clar exemple de crítica gens comprensiva, del que no hauria de ser la crítica literària, un fragment en què un crític retreia a un poeta que hagués escrit un poema titulat Cançó sense seguir la forma tradicional de la cançó. “Per què escriure una Cançó que no és una cançó?”, demanava retòricament des d'una autosuficiència gens comprensiva. No seria millor haver intentat comprendre per què el poema dinamitava, canviava o renovava la forma tradicional de la cançó?, li podem retreure a aquell crític.

Segon. Crítica és un diàleg basat en la reflexió i l'argumentació. Com que la crítica és comprensió, només pot tenir valor no en tant que avalua una obra, sinó en tant que dialoga amb aquesta en un intercanvi de reflexions i arguments que en genera sempre de nous. En la seva argumentació, el crític pot equivocar-se, però s'equivocarà amb uns arguments que poden ser desmentits i, quan això succeeix, haurà donat peu a més reflexió i més diàleg. Haurà donat unes eines i uns camins per pensar l'obra literària, el llenguatge imaginat i, per tant, una part de la vida i el món. El crític no pot pretendre tenir La Veritat, sinó que viu sempre únicament en el camí envers aquesta. Em sembla un exemple de crítica gens dialogant aquesta frase en què, davant la proposta d'un escriptor de fer poesia a partir del llenguatge digital, el crític escrivia: “La literatura és literatura i, per més que algunes ànsies de modernitat intentin fer aquest desplaçament, la programació informàtica no ho serà.” És una lamentable desacreditació sense argument, voluntat de diàleg, ni comprensió.

Tercer. Crítica és coneixement. A través de la comprensió i el diàleg, la crítica produeix coneixement. Ara bé, en un món com el nostre, tan desenvolupat pel que fa a coneixements culturals, tan especialitzat, tan ple de mediacions, la producció de coneixement crític només és possible després d'assumir el coneixement aportat per altres prèviament. Tota crítica ha d'estar basada en uns coneixements bàsics que sí que són verificables i no poden ser erronis. El crític té l'obligació de conèixer a fons la tradició en què se situa l'obra criticada i ha de posar-la en relació amb aquesta tradició, ja que és allà on pren sentit, actua i amplia el coneixement. No és gaire just, doncs, que davant d'una obra que se situa en una tradició, un crític li faci un retret com que “els models narratius que la sustenten comencen a ser vells i fatigants” i “potser caldria pensar en d'altres”.

Quart. Crítica és autocrítica. Quan un crític publica un text, el deixa fixat. Però ell continua ampliant l'ànima –dialogant amb nous textos, comprenent nous llenguatges, adquirint nous coneixements–. Aquell text, doncs, queda al marge d'ell com a crític que viu, pensa i canvia. Per tant, si hi retorna –i crec que té l'obligació de fer-ho per aprendre del propi passat, dels propis encerts i errors–, ha de llegir les pròpies crítiques com fa amb qualsevol text d'altri: intentant comprendre-les i dialogar-hi. En pot derivar desacord i, per tant, crítica negativa. Pot adonar-se que ell mateix era l'emperador nu quan va escriure un text. I pot fer-ho públic. És el que jo estic fent: tots els exemples concrets que he citat del que em sembla que no ha de ser la crítica provenen de ressenyes meves. Perquè la crítica ha de ser crítica primer de tot amb si mateixa. Només així pot prendre consciència i avançar.

Desitjaria que aquesta definició de la crítica conduís al descrèdit definitiu de la dicotomia encara existent entre crítica i creació. Una crítica no és un poema ni una novel·la. És un altre gènere literari amb unes altres regles. Però és tan, o tan poc, creatiu com qualsevol gènere. Normalment es diferencia la crítica de la creació amb falses dualitats jerarquitzadores. Com ara que el creador crea del no-res i el crític és un paràsit d'aquest; o que el creador imagina mentre que el crític argumenta teòricament. Tanmateix, és un absurd evident pretendre que algú crea del no-res –això és cosa dels déus, no dels escriptors–. El creador parteix d'una tradició, d'unes normes de gènere, d'un diccionari, d'una tasca col·lectiva. Podria dir-se, doncs, que és també un paràsit. Escriu a partir de l'obra dels que el precedeixen igual com ho fa el crític. D'altra banda, els textos d'aquest requereixen tanta inspiració, imaginació i estil com els del creador. Així com qualsevol forma artística requereix capacitat crítica. No foren les avantguardes una crítica a l'art modern? No són les paròdies novel·lístiques de Trabal o molts poemes de Pere Quart una crítica de certa literatura? No és l'obra d'Hac Mor una crítica a la literatura que la precedeix?