cultura

Art per ser estimat

El Macba i Caixafòrum es conxorxen en una doble exposició d'obres dels seus fons perquè Barcelona sigui més conscient dels valors de l'art contemporani

L'exposició més ambiciosa de la col·lecció del Macba i de La Caixa reuneix 400 obres
Marí: “Volem que Barcelona se senti seu l'art contemporani, que l'apreciï, que s'hi impliqui!”

Contagiar amor per l'art contemporani. Desenganyem-nos: Barcelona no en té massa, d'estima, per l'art contemporani. Més aviat hi sent indiferència i, en alguns casos extrems, i no pas minoritaris, un estrany odi. Es poden canviar aquests sentiments? Sí, però fent les coses d'una manera molt diferent de com s'han fet fins ara. Explicant-les d'una altra manera, sens dubte que més atractiva i, tampoc ens enganyem amb això, més comprensible, o en tot cas molt menys críptica, que és el que el gran públic més detesta.

Aquesta és la missió –nova no, però sí amb més convicció que mai– de l'exposició Art, dos punts. Barcelona viu l'art contemporani, la primera que organitzen conjuntament i que exhibeixen simultàniament a les seves seus el Museu d'Art Contemporani de Barcelona (Macba) i l'Obra Social La Caixa, que des del 2010 presumeixen de col·lecció única. Un conjunt de 6.000 obres, probablement el més important del sud d'Europa, és per presumir. I per viure'l, és clar.

La mostra, farcida amb 400 obres de 125 artistes, és immensa. Al Macba, ocupa tres pisos. El pla més recomanable és començar la visita al museu de la plaça dels Àngels, des de la planta 0 i anar pujant, i desplaçar-se després a Caixafòrum. El visitant necessitarà hores per recórrer totes les sales. Però no hi ha pressa: l'exposició és de llarga durada, sis mesos. D'aquesta sobredosi brutal d'art contemporani, els comissaris de l'exposició, Bartomeu Marí i Nimfa Bisbe, n'esperen una reacció extraordinària. “Volem que Barcelona s'adoni del patrimoni d'art contemporani que té. Que s'ho cregui, que se'l senti seu, que l'apreciï, que s'hi impliqui!” exclama Marí, director del Macba, amb un entusiasme desbordant.

Per seduir noves ànimes sensibles a la creació contemporània –“tan integrada en la nostra vida quotidiana”, per aquí convé començar a fer pedagogia–, els comissaris han erigit un relat “poc convencional” que no segueix un recorregut cronològic sinó “un corrent subterrani temàtic” molt més suggestiu, en el qual les obres d'Antoni Tàpies –l'artista més ben representat, amb una quinzena de peces, per als que vulguin continuar el festival del MNAC i de la Fundació Tàpies–, Joan Brossa, Tony Cragg, Richard Hamilton, Antoni Muntadas, Juan Muñoz, Dieter Roth i Jeff Wall, per dir només alguns noms, llueixen d'una altra manera. “No som ni volem ser enciclopèdics. L'exposició no és exhaustiva: no hi és tot i no hi és tothom. Preferim fer una bona pregunta a donar respostes a mitges”, explica Marí per preparar el visitant per a un busseig que el transportarà fins a l'Exposició Universal de 1888 i l'Exposició Internacional de 1929, just quan Barcelona “pren consciència per primera vegada de la seva modernitat”.

Aquí comença l'aventura d'Art, dos punts, en un passat molt menys remot del que molts es pensen, ja que és l'embrió d'uns anhels de renovació artística vigents fins avui. L'art actual és la raó de ser del Macba, però es resisteix a entendre'l sense escorcollar el passat, una feina necessària també per “imaginar el futur”, emfasitza Marí. Molt revelador és, en aquest sentit, que per invocar la Barcelona del 1888 el museu hagi triat una peça de l'artista més jove de la seva col·lecció, Oriol Vilanova, autor d'un mural de 1.001 postals d'arcs de triomf d'arreu del món.

L'obra de Vilanova és una de les moltes d'adquisició recent que hi ha a la doble exposició. Perquè, tot i els temps que corren, les dues institucions continuen comprant art i engrandint, per tant, una col·lecció que, des que es va fusionar –“té una identitat comuna però hem preservat l'essència dels dos fons”, precisa Elisa Duran, directora general adjunta de la Fundació La Caixa–, s'ha exposat a Barcelona –fa dos anys, Volum!, només al Macba–, a Madrid, a Bilbao i a Palma, amb una xifra de visitants interessant: uns 900.000. Ara, coincidint amb Art, dos punts –sens dubte, la més ambiciosa de totes–, també hi ha una mostra a Mèxic que marca l'inici de la seva projecció internacional. I posa el milió de visitants a tocar.

Molta obra inèdita per descobrir i també obres que feia un munt d'anys que reposaven als magatzems per redescobrir. És el cas d'una meravellosa instal·lació de Jannis Kounellis, Sense títol, un mur de fusta i de pedres pintades que l'Obra Social La Caixa va exhibir quan va inaugurar Caixafòrum, ja fa una dècada. El que pocs sabien és que la peça, de gran format i de muntatge costós, no es va desmuntar mai, no va anar a parar a la reserva, sinó que va quedar a les sales d'exposició mateixes, protegida, i ben amagada, per una paret que no s'ha derruït fins ara. Curiós.

A Caixafòrum, l'exposició posa l'accent en el desassossec del tombant de segle, una claustrofòbia existencial que lidera Joseph Beuys amb una de les instal·lacions més icòniques de la col·lecció de l'entitat financera, Espai de dolor, una de les primeres que va adquirir i que s'exposa permanentment. Sota l'influx d'aquesta obra, i d'una altra també de molt coneguda de Mike Kelley, La trajectòria de la llum a la caverna de Plató, una paròdia de l'estil frívol de vida americà, es desplega l'argument de l'exposició de Caixafòrum, en què Bisbe, directora de la Col·lecció La Caixa, avisa: “Aquí es respira el final d'una era i d'uns ideals que ens han fet a tots molt més vulnerables.”

Conclusió? Un gran banquet d'art contemporani que convida a degustar-lo amb passió. Si s'aconsegueix la missió que Barcelona accepti la invitació, l'horitzó serà un altre. I encara més per al Macba, que ja frisa per ocupar el Convent dels Àngels, quan el FAD es traslladi al Dhub, i disposar de 2.000 metres quadrats més per lluir millor la seva col·lecció. Si contagia amor per l'art contemporani –“estem començant a crear un nou vocabulari propi, volem escriure la història de l'art d'una altra manera”, es compromet Marí–, no hi ha dubte que la nova etapa serà il·lusionadora.

Un recorregut per deu obres...

Antoni Cumella:

Conjunt de gresos esmaltats (1955-1961).

Joan Brossa:

‘Suite bufa' (1966).

Juan Muñoz:

‘La naturalesa de la il·lusió visual' (1994-1997).

Richard Hamilton:

‘Cinc pneumàtics inacabats. Carpeta' (1971).

Muntadas:

‘Espais dels mitjans /Monuments dels mitjans (Buenos Aires)' (2007).

Mike Kelley:

‘La trajectòria de la llum a la caverna de Plató (des de la caverna de Plató, la capella de Rothko, el perfil de Lincoln)' (1985-1996).

Robert Gober:

‘Sense títol (Parell de piques)' (1985).

Joseph Beuys:

‘Es compta darrere l'os. Espai de dolor' (1983).

John Bock:

‘A sota de la mandíbula, el buit' (2010-2011).

Miroslaw Balka:

‘Bon Déu' (1990).

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.