Cultura

Llum a Casagemas

La historiadora de l'art Dolors R. Roig ha localitzat la tomba de l'artista, que, si no s'hagués suïcidat als vint anys, podria haver estat un dels grans de l'art del s. XX

Ni a Montmartre ni a Père-Lachaise: l'amic íntim de Picasso està enterrat a Saint-Ouen

Sempre s'ha dit que Carles Casagemas hauria pogut ser el gran artista català del segle XX. Però va morir molt jove, amb vint anys. El seu innegable geni creatiu es va apagar el 17 de febrer del 1901 al cafè de l'Hippodrome de París. Va ser una nit molt tenebrosa, de sentiments bruts, sense cap traça d'esperança. Rabiós de desamor, el pintor i poeta va intentar assassinar, sense èxit, la dona que l'havia fet embogir perquè mai no la va poder satisfer sexualment, Germaine Florentain, i just després es va disparar un tret al cap.

Els amics que estaven asseguts amb ell en aquella taula tacada de sang de l'Hippodrome, els artistes Manolo Hugué i Manuel Pallarès, van quedar marcats de per vida. També va deprimir Picasso, que en aquell moment era a Madrid, tot i que havien estat carn i ungla des que s'havien conegut, el 1898 o el 1899, a Barcelona. Havien viatjat junts a París el setembre del 1900, i s'havien instal·lat a l'antic estudi d'Isidre Nonell, sens dubte el que més influència va exercir en la formació de la personalitat pictòrica de Casagemas.

Al cap de tres mesos, Picasso va intentar allunyar el seu inseparable amic de París perquè començava a tenir males sensacions, i se'l va endur per Nadal a Màlaga. Però Casagemas estava tan obsessionat per la seva model que tornaria aviat a París, on ja l'esperava el seu final tràgic. Per exorcitzar tanta pena, Picasso va pintar insistentment en diverses teles el seu cadàver i va tenyir el seu univers creatiu d'un blau fred i corprenedor.

Al cementiri de Saint-Ouen, als afores de París, hi ha la modesta tomba de Carles Casagemas, i a la seva làpida desgastada i esquitxada de molsa encara s'hi llegeix el seu nom i cognom: Charles, que és com es feia dir a París, Casajemas, amb una jota infiltrada. També hi ha inscrits la data i el lloc de naixement: Barcelona, 27 de setembre del 1880. Fins ara, es creia que estava enterrat a Montmartre, tot i que també es deia que potser reposava al cementiri de Père-Lachaise, perquè el cert és que ningú no ho havia comprovat, cosa que ara sí que ha fet la historiadora de l'art Dolors R. Roig, la primera estudiosa que ha desafiat tanta ignorància al voltant de la figura excèntrica i enigmàtica del que hauria pogut ser un dels grans genis del segle XX.

Concentrada des de fa ja tres anys en la seva tesi doctoral, que culminarà l'any que ve, Roig ha descobert la tomba de l'artista català més maleït a Saint-Ouen, molt a prop de l'hospital on va ser traslladat, agonitzant, aquella terrible nit. Va morir tres hores després. El treball d'investigació que està duent a terme –i que va publicar en primícia a la revista Bonart– ha creat molta expectació pel magnetisme que sempre ha exercit la figura de Casagemas en els estudiosos. Un magnetisme, però, que mai no s'ha traduït en una biografia amb cara i ulls. I ja no diguem en una exposició. Roig ha rescatat un munt de dades biogràfiques inèdites, “informació nova i contrastada”, subratlla, com per exemple la ciutat on va néixer, que es deia que era Badalona.

“Casagemas s'ha estudiat molt poc i malament, sense rigor. Tot s'ha d'agafar amb pinces”, subratlla Roig, que gràcies a la seva constància i a la seva recerca detectivesca ha pogut reconstruir no ja només els dramàtics fets del cafè de l'Hippodrome sinó també el que va succeir després, i qui i com va gestionar el seu enterrament, sobre el qual regnaven ambigüitats. Casagemas va ser enterrat en un terreny que va adquirir un cunyat seu.

La tesi de Roig aportarà un catàleg raonat més ampli de l'artista, amb mig centenar d'obres, la majoria pastels i dibuixos, i alguns olis (potser cinc, tres dels quals encara ha d'autentificar). L'estudi també farà una menció dels falsos que circulen pel mercat.

I, mort a part, el que més vol invocar és la vida, per curta que fos, d'aquest geni de fort temperament. Què va fer abans de suïcidar-se? “Hem de conèixer-lo millor”, avisa Roig, que, tot i que sap que no pot defugir la importància que Picasso va tenir en el seu breu recorregut, intentarà concedir-li la màxima autonomia. “El protagonista serà, per fi, ell i només ell”, sentencia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.